Comunicació Política 2.0: ser-hi o creure-s’ho

13 febr.

Els partits polítics tradicionals es plantejaven fa uns anys l’estratègia a les xarxes socials en termes shakespearians: ser-hi o no ser-hi. Ara que la majoria de formacions i polítics han pujat al tren del 2.0, la disjuntiva és una altra: ser-hi o creure-s’ho. Xarxes socials com ara Twitter o Facebook s’estan convertint en eines de comunicació política gairebé imprescindibles. I si bé encara no s’ha demostrat si produeixen un efecte en l’electorat -i sobretot en quin sentit-, el que resulta evident és que renunciar-hi suposa una pèrdua de visibilitat, d’espais comunicatius i de conversa que els partits polítics no es poden permetre.

L’efervescència de la comunicació política en les xarxes socials s’ha de situar en un context de crisi i canvis, i no només ens referim a una conjuntura d’asfíxia econòmica, sinó a la crisi de la política, de la comunicació i del periodisme, que revelen cada vegada una incapacitat major per connectar amb la societat. I si les xarxes socials resulten poderoses en alguna cosa és en la seva capacitat per crear connexions: així ho han demostrat moviments socials que s’han estès i s’han fet forts gràcies a les xarxes com ara les revoltes de la primavera àrab, el 15-M espanyol, el moviment Occupy Wall Street a l’altra banda de l’atlàntic o el de la societat islandesa, que ha creat una nova Constitució emprant Facebook per consensuar-la . Però que les xarxes socials tinguin una gran capacitat per connectar no vol dir que aquestes connexions s’estableixin sempre. I és aquí on hem de situar la diferència, el dilema dels partits polítics tradicionals a l’hora de fer front a l’estratègia 2.0: ser-hi o creure-s’ho.

Per saber quin d’aquests dos camins s’escullen, podem fixar-nos en alguns indicis. Ens referim a indicis relacionats amb l’oportunitat d’obertura del perfil, el nom amb què s’obre, la gestió del perfil i dels missatges i la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. De tots aquests aspectes en vaig parlar en el taller de comunicació política 2.0 que vaig impartir el passat 22 de desembre en el Màster CALSI (Continguts i Aspectes Legals de la Societat de la Informació) de la Universitat Politècnica de València (UPV).

Analitzem els indicis en el primer aspecte: l’obertura del perfil. El moment en què un polític  decideix obrir perfil a Twitter o a Facebook no és una qüestió trivial. Si aquests personatges comencen les seves incursions a les xarxes en un període proper a una cita electoral, corren el risc de ser percebuts com a oportunistes i que la seva presència a la xarxa sigui vista com electoralista i no amb l’interès de conversar amb la societat.

A la pràctica, exceptuant alguns polítics -molts- que, també com a ciutadans creuen en Twitter, ha esdevingut habitual que els primers passos 2.0 precedeixin una cita amb les urnes. És el que va passar amb els perfils d’alguns candidats a les eleccions generals del 20-N com ara el del popular Mariano Rajoy  i el del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. I si apuntar-se a les xarxes amb l’horitzó d’unes eleccions pot despertar recels i suspicàcies, passa el mateix amb l’abandonament de la conversa un cop efectuades les votacions. En aquest article per al 324.cat, vaig comprovar que alguns alcaldes van deixar de tuitejar o van disminuir el ritme un mes després de les eleccions municipals del 22-M. Abandonar les xarxes després d’uns comicis és la màxima constatació que alguns polítics només són a Twitter per visibilitat, per intentar pescar vots però no per conversar. Aquesta pràctica, però, resulta cada vegada menys freqüent, com va recollir el periodista Jordi Baró en aquest reportatge per al programa “El polièdric”.

Un segon camp per intentar dilucidar si els polítics s’aboquen a Twitter per ser-hi o perquè s’ho creuen: l’elecció del nom. Els noms clàssics, amb el nom i el cognom, acostumen a ser els més fàcils de trobar, recordar i esmentar i també els que s’identifiquen amb la persona política amb més garanties. Però hi ha una gran part de polítics que escullen un nom amb un component temporal i electoral, afegint al nom o cognom l’any de les eleccions: no és el polític qui parla sinó només el polític en campanya, un component que s’ha de tenir en compte a l’hora de relacionar-se amb altres usuaris.

Avancem en un altre aspecte per estudiar: la gestió dels missatges i del perfil. Els polítics que es van llançar a la xarxa com una decisió no només professional sinó també personal escriuen ells mateixos els seus tuits mentre que aquells que només hi veuen una eina electoral deleguen aquesta responsabilitat en equips de comunicació o gestors de xarxes. El model que s’està imposant últimament, però, és el d’una gestió compartida, un model inspirat -com molt en la comunicació política- en les tendències als EUA i en aquell que va implantar Barack Obama, que comparteix la gestió del seu perfil amb el seu equip i que signa “BO” quan és ell el qui ha teclejat aquelles paraules amb un límit de 140 caràcters. Aquest model també revela la intensitat o la tebior dels polítics amb les xarxes.

Segons aquest estudi de Ketchum Pleon de què es fa ressò el diari “El País”, els tuits que van signar Rubalcaba i Rajoy en campanya no van arribar al 5% del total, una xifra que ens indicaria que són a Twitter però que segurament no s’ho acaben de creure.

A més de l’autoria dels missatges, ens fixem en d’altres aspectes en la gestió del perfil. Els perfils de Twitter dels polítics no s’han d’entendre com una agenda pública transformada en missatges de 140 caràcters. Si bé l’anunci d’actes públics o les declaracions tuitejades ocupen bona part de l’activitat del perfil, comportaments més naturals i interaccions amb els tuitaires són sens dubte allò que aporta valor.

I acabem aquesta passejada amb una qüestió de vital importància: la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. En primer lloc, cal entendre els codis del canal -què és un “hashtag”, com fer una menció, què és un #FF, etc- per comunicar-s’hi adequadament. Sembla una obvietat però s’han donat casos de desconeixement flagrant d’aquest llenguatge. En segon lloc, i això és sens dubte una assignatura pendent, cal posar en valor les xarxes com una eina i un espai de comunicació públic on no s’accepten barbaritats de les persones amb responsabilitats polítiques. Si una declaració davant d’un micròfon pot costar un càrrec, també ho pot fer un tuit o una imatge o un escrit a Facebook. N’hem conegut molts casos, com el del socialista Miguel Ángel Martín, que va insultar la directora de TV3, Mònica Terribas; o el del popular madrileny Fernando Autrán, destituït per la seva apologia de la violència i els assassinats o també la popular mallorquina Francisca Pol, que va dimitir després d’haver publicat al seu mur de Facebook un fotomuntatge de Carme Chacón ensenyant un pit. A les xarxes, no tot s’hi val.

Finalment, cal entendre el caràcter i la personalitat dels mitjans de comunicació social: són personals -i no s’hi val a “prestar” perfils com va demanar el PP– i cal demostrar-hi sentit de l’humor, perquè a diferència de la política tradicional, les xarxes estan plenes de paròdia, ironia i sàtira.

En resum, a Twitter i a Facebook, hi ha molts polítics que hi són i alguns que s’ho creuen. I hi ha molt poca innovació respecte a les formes. Malgrat alguns intents de diferenciació, la comunicació política 2.0 encara hereta molts tics i vicis de la política tradicional, com ara una gran presència d’atacs i una pobra interacció valuosa amb els ciutadans, com il·lustra aquest estudi de Barcelona Media.

Alguns tuitaires que van seguir ara fa uns dies una xerrada de Daniel Innerarity a Barcelona es feien ressò de les seves reflexions: que les xarxes socials apropen però no eliminen distàncies. En aquest sentit, el professor Lance Bennett també advertia en una xerrada fa uns mesos, també des de la capital catalana, que la tecnologia i les xarxes encara no havien aconseguit ser fortes en articular i generar compromís. Potser és l’hora d’avançar en tots dos aspectes perquè l’estratègia 2.0 dels partits polítics no es limiti a aplicar mètodes vells a una eina nova. El director de Vilaweb, Vicent Partal, en una entrevista que li faig fer fa unes setmanes, aportava una reflexió sobre els mitjans de comunicació absolutament extrapolable a la comunicació política 2.0: que calia passar de la innovació tecnològica a la innovació social. Potser és l’hora de fer innovació social també en la política. Tant en la política 2.0 com en altres formes tradicionals és potser també l’hora de creure-s’ho.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: