Informa’m i deixa’m en pau

3 abr.

“Informa’m i deixa’m en pau” és el que vaig pensar quan vaig veure dijous passat, el dia de la vaga general, la portada de “La Razón” que, sempre a punt per desplegar una bandera espanyola de fons, titulava: “Trabaja por España”. És el que vaig pensar llavors i en tantes altres ocasions en què anar al quiosc m’ha provocat una barreja de mandra i indignació. El dia de les eleccions generals o el posterior a la conferència de pau en Sant Sebastià van ser dos casos més.

Els mitjans de comunicació, encomanats sanament a informar, formar i entretenir, es dediquen ara a adoctrinar-nos i a assenyalar-nos el que hem de fer en un insult continuat i superlatiu a la intel·ligència humana i a la llibertat que se li suposa. I hem consentit i ens estem resignant a aquest tipus de premsa. I no n’hi ha prou amb convertir-la en trending topic per humiliar-la i aturar-la. Perquè el problema ara és que durant massa temps no ens hem escandalitzat per aquests atacs a la democràcia des del quart poder i des de la paraula.

El dels mitjans, però, no és però l’únic llenguatge en crisi. La política i la gestió pública són una altra bona mostra de la crisi de la paraula. Amb un llenguatge que combina la càrrega ideològica extrema amb la buidor del significat, els polítics semblen no saber descriure cap realitat que no sigui passada pel filtre del seu discurs. I segurament aquí radica part de la desconnexió amb la ciutadania, en què no parlen mai de cap realitat compartida sinó exclusivament de la seva. En el llenguatge desplegat per la política, massa vegades l’opinió precedeix als fets, els amaga i els modela. Aquesta operació bloqueja la dinàmica democràtica que permet als ciutadans, a partir d’uns únics fets, desenvolupar unes opinions diverses. Aquesta operació imposa opinions a través de la paraula disfressant allò factual.

Entre l’adoctrinament dels mitjans i la imposició ideològica impulsada per la política, la realitat s’ha quedat sense paraules. La crisi social que patim, per exemple, s’ha quedat sense paraules, només hi ha termes financers i no socials per descriure la situació actual. I si assumim que el llenguatge és la màxima expressió del pensament, la manca de paraules ens aboca a una situació desesperada en què allò que no descrivim tampoc és material per a la reflexió. I arribats a aquest punt, podríem formular a la inversa la proposició de Descartes: “No penso, llavors no existeixo”.

És segurament en aquest context que hem d’emmarcar el crit desesperat en el seu comiat com a defensora del lector d’El País que va fer Milagros Pérez Oliva, que recriminava als periodistes que –segurament amb l’aquiescència de la societat- hagin descuidat la veritat factual. Haurem d’exigir més fets. Haurem d’exigir més alt i més fort que ens informin. I sobretot haurem d’exigir que ens deixin en pau.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: