De presumptes innocents a culpables preventius?

30 abr.

Ara fa gairebé una setmana, la conselleria d’Interior va aixecar una polseguera que encara continua en publicar en un web fotografies de 68 suposats delinqüents urbans que haurien provocat aldarulls a Barcelona en la jornada de vaga general del 29-M. Les crítiques de fons a la iniciativa van eclipsar la rellevància de la data en què el web va començar a ser operatiu: gairebé un mes després de la vaga, una setmana abans del Primer de Maig i tres dies abans que els Mossos d’Esquadra estrenessin compte a Twitter oferint-se a relacionar-se amb la ciutadania per internet per tot allò que necessitin i no només pels violents de la vaga general.

Les crítiques a la iniciativa han estat tan vehements com la defensa que n’ha fet el departament d’Interior. I les xarxes socials s’hi han revoltat amb una barreja d’indignació i humor àcid amb etiquetes com ara #lallistadePuig. L’Associació Professional de la Magistratura, Jutges per a la Democràcia i el Col·legi d’Advocats de Barcelona han mostrat els seus dubtes i la seva preocupació perquè consideren que atempta contra drets fonamentals. El Síndic de Greuges investiga la legalitat i l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo ha instat els ciutadans a que no cooperin amb una mesura que veu inadmissible en una societat democràtica. La fiscalia també s’ha queixat perquè s’incloïa la imatge d’un menor que, finalment, Interior ha retirat del web a petició dels progenitors.

Els principals arguments en contra del web és que podria vulnerar drets fonamentals com ara el dret a la presumpció d’innocència i també els drets a l’honor i la pròpia imatge. S’argueix que les proves que s’obtinguin a través d’aquesta pàgina es podrien declarar nul·les en un tribunal i fins i tot alguns veuen aquest aparador de sospitosos sense identificar com una prova de la ineficàcia policial.

L’exhibició de fotografies de sospitosos no és una acció sense precedents a Espanya però sí amb les particularitats que s’ha fet ara. En casos de presumptes membres d’ETA, s’han difós imatges només quan ja estaven identificats i en recerca i captura. També s’han fet públiques imatges de sospitosos emmanillats que encara no s’havien jutjat, per exemple, amb el “cas Pretòria” o el “cas Palma Arena”. Aquesta “pena de telenotícies” va rebre fortes crítiques amb l’argument que anava contra els drets a la pròpia imatge i a la dignitat.

Mentrestant, el departament d’Interior argumenta que el web compleix totes les garanties legals, que només aplica a la violència urbana mètodes que ja es fan servir en altres àmbits, que ha generat un important nombre de trucades i que s’emmiralla, diuen, en una iniciativa similar de la policia londinenca: el canal de Flickr que la policia de Londres va obrir per identificar sospitosos dels aldarulls de l’estiu passat i que també publica sospitosos d’altres delictes.

Caldria subratllar algunes diferències entre el web londinenc i el català que han passat gairebé desapercebudes. En primer lloc, cal dir que el canal britànic es va posar en marxa al desembre i, per tant, mesos després dels aldarulls, mesos després de feina policial i amb un llistat de sospitosos més filtrat pel temps i les investigacions. En segon lloc, resulta significatiu apuntar que mentre el web català es nodreix d’imatges de fonts policials, dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, les fotografies angleses es van extreure únicament de les càmeres de videovigilància que s’escampen inadvertides per la capital britànica malgrat que s’hagi qüestionat la seva eficàcia. Per tant, tot i que també publica imatges de sospitosos sense identificar, la policia anglesa disposaria en tots els casos d’enregistraments de tota la seqüència del suposat delicte i no només d’un instant de vegades descontextualitzat.

Finalment, caldria remarcar que hi ha altres iniciatives de la policia londinenca no copiades per la catalana, com publicar la xifra i el tipus de crims per barris, entre moltes altres opcions d’obertura de dades i interacció. Es tracta d’accions que segurament ens indiquen que hi ha dos tipus de model comunicatiu davant la seguretat. D’una banda, el model d’obrir les dades guiat per la filosofia que si coneixes les desgràcies que passen al teu voltant et sents més segur. I de l’altra, el model invers, administrar la informació amb un zel excessiu perquè hi ha la creença que la ciutadania té menys por amb la ignorància dels delictes.

La posada en marxa del web d’Interior ha coincidit també amb una inusual duresa policial contra els sindicalistes, amb la proliferació de detencions “preventives” i amb l’anunci del ministeri de l’Interior, comandat pel popular Jorge Fernández Díaz, que endurirà el Codi Penal per incloure càstigs majors a fets com ara la resistència passiva o difondre per internet “convocatòries violentes”. Al mateix temps, quan s’apropa el primer aniversari del 15-M, el ministre titlla d’ “il·legals” les acampades reivindicatives d’aquest moviment i anuncia que les prohibirà a la Puerta del Sol.

Molts veuen en aquesta successió de fets un intent de criminalitzar la societat que es revolta i que protesta per una crisi que ja ha provocat 5,6 milions d’aturats, feines precàries, milers de desnonats i que està deixant una societat asfixiada per quatre anys d’increment constant de preus i d’impostos, a més de retallades imparables de sous i drets socials.

Molta gent veu en iniciatives com les que estan ocorrent darrerament un intent de crear la il·lusió, la sensació, que els que protesten són tots violents –també els que passaven per allà en el moment dels aldarulls encara que no hi tinguessin res a veure- mentre es gira l’esquena als motius socials d’aquestes protestes.

Molts veuen en aquesta successió de fets un intent d’escriure un determinat relat, un intent d’escriure per la posteritat una història diferent i interessada. Una història que oblidi que les hipoteques subprime, els riscos i l’avarícia excessiva dels banquers juntament amb la complicitat d’alguns polítics ens han portat a una crisi global, políticament mal gestionada i que suposa la desaparició de l’estat del benestar i una retallada de drets brutals que fan que ens perdem el respecte a nosaltres mateixos. Una història que culpi de la crisi a la majoria de la societat, que “va viure per sobre de les seves possibilitats”, i a la qual ara s’atemoreix perquè no es revolti, i a la qual es criminalitza. I ara, què ens queda si els que protesten passen de presumptes innocents a culpables preventius? I ara, què ens queda si el 99% passa de ser presumptes innocents a culpables preventius d’aquesta crisi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: