Felipe Aranguren, iaioflauta: “El que ens prenen, ens ho prenen per sempre”

6 juny

(Article publicat a SomAtents.com)

“Escolta, si us plau, baixa una mica el volum de la música, que m’entrevisten”. El iaioflauta Felipe Aranguren fa aquesta demanda a un cambrer d’un bar cantoner prop de l’estació de RENFE de Sant Andreu, on ha arribat a la cita puntual i previngut, amb paraigua a la mà. Parlem amb ell dies després del primer aniversari del 15-M i abans de l’ocupació iaioflautera d’oficines de Bankia. Aranguren es posa còmode per encetar el que anomena la seva “allau”. S’asseu entre el vidre del carrer i la màquina escurabutxaques del bar, i compon una imatge d’on ens trobem: entre la gent que passa i el capitalisme de casino. Allà, tan físicament encaixonat com mentalment lliure, parla dels iaioflautes, del moviment 15-M, d’economia, de sanitat, d’educació, d’humanitat.

“Jo i el primer nucli dels iaioflautes havíem estat en la lluita contra Franco i després per la democràcia. Però hi ha gent que ha pres consciència més tard, ara, amb la crisi. Han estat vivint molt tranquils i de sobte prenen consciència: els seus fills no tenen treball, els seus néts no tenen futur.” Aranguren descriu així els integrants dels iaioflautes, un moviment que va néixer l’octubre passat per la lluita social en un món fotut que el iaioflauta veu així: “No conec ningú que no tingui en la família gent aturada, gent amb laigua al coll. El que fan ara les famílies és intentar aguantar. Però això també té un límit. És a dir, no els hi pots demanar als avis que, amb la seva pensió, mantinguin als fills i als néts. Perquè les pensions són miserables. Gent que ha avalat els fills perquè poguessin tenir un pis ara es troben amb què els prenen la casa, gent que ha treballat tota la vida. Això és el terrible del sistema: que no mira la persona sinó el benefici.”

Pel iaioflauta Aranguren, un dels majors drames és l’atur i la solució la té ben clara, inversió pública: “Sis milions d’aturats pràcticament al nostre país. Tapugen la llum, tapugen el gas, tapugen el transport, tapugen la sanitat. I a sobre, pretenen que consumim? Doncs no, el consum cau. Si el consum cau, cau la producció. Si la producció cau, necessito menys treballadors. És una espiral perversa.” I continua: “L’any 29-30, la gran crisi dels Estats Units, la caiguda de la borsa, el crack, es va salvar gràcies a una política de Roosevelt que s’anomenava New Deal i que van ser inversions públiques en creacions de llocs de treball. Però, com vols aixecar un país si fas fora la gent de les seves feines amb una reforma laboral?”

I enmig de tot això va néixer el 15-M: “Durant molt de temps –reflexiona el iaioflauta– la gent més gran i més conscienciada hem estat dient: ‘On estan els joves? Què fan els joves? Els joves no es mouen. Ells que són els que havien de tenir l’esperit rebel.’ De sobte, la gent jove es mou. I la gent gran es va moure amb ells. Van néixer els iaioflautes que no han parat de crèixer. Ja n’hi ha grups a Sabadell, Cunit, Setmenat, Tarragona, Sevilla, Madrid, València i Mallorca (aquí són els padrinsflautes). Ara, fins i tot els joves, explica Aranguren, volen ser iaioflautes: “El blog que tenim, els darrers quatre dies, l’han visitat 246.000 persones. I el 98% són gent jove dient que volen ser iaioflautes. Ara comença a venir gent jove a les assemblees, de 20-25 anys, que vénen a les accions també.” Per Aranguren, tornar a la lluita beneficia tots els iaioflautes: “S’han convertit en éssers més joves, perquè la lluita et rejoveneix d’alguna manera. I després, el que preteníem és donar-li una lliçó a la gent gran: hi ha vida més enllà de l’IMSERSO, de la petanca i del Barça. Fins que un no es mor no està mort. Aquesta és una societat que separa els vells, que els aparta, que els posa en guetos als casals d’avis, i nosaltres ens neguem a això. Encara tenim força per fer coses.”

Un any després del naixement del 15-M, Aranguren reflexiona sobre la seva història: “Han enterrat durant aquest any el 15-M. Diverses vegades. Fonamentalment perquè aquesta és una societat de l’espectacle i l’espectacle estava a plaça Catalunya. Quan es va votar anar als barris i als pobles, la gent es va desentendre. I no n’han seguit la trajectòria. Nosaltres hem lluitat al nostre barri amb les AMPES, amb Salvem el casc antic, contra la demolició de cases, pels CAPs”.

Encara encaixonat entre el vidre i la màquina escurabutxaques, encara amb la música bastant alta, Aranguren continua xerrant i continua defensant allò públic, allò bàsic, allò humà. I lamenta que moltes persones no s’adonin del seu poder i del poder col·lectiu: “La gent no consciència que lEstat som tots. Pensen que lEstat és el govern o no se sap què. Però quan Rajoy diu ‘agafo els diners i se’l dono als bancs’, el que fa és agafar els nostres diners i se’l dóna als bancs. I llavors transforma el deute privat dels bancs en deute públic. I ara, nosaltres els hem donat els nostres diners i, a sobre, devem diners.” I remata: “La trampa està molt ben feta: transformem el deute privat en deute públic i ara nosaltres devem els diners. Llavors, com que devem diners, s’ha de retallar.”

El iaioflauta no creu que les tisorades siguin imprescindibles però sí que adverteix que cal una “racionalització de la vida econòmica”. I s’explica: “Això significa que, en el primer món, que ens hem destrènyer el cinturó, però no en els serveis bàsics, que són necessaris per a la vida, no en el menjar, no en l’habitatge, no en el transport, no en la sanitat, no en l’educació.” Puntualitza: “El que demano és tenir una vida sana, propera, sense massa intermediaris. El que demano és tenir una despesa social en educació i sanitat, preparar les generacions futures per a poder millorar la vida de tots nosaltres. I si no podem tenir tres cotxes cadascú, doncs què hi farem! Tinguem un bon transport públic i derivem els nostres interessos cap a altres llocs.” Aquí el iaioflauta fa descansar el seu discurs per exemplificar-lo amb una anècdota real. Explica que ara fa uns dies un nen li va recriminar que utilitzés ulleres velles –les ulleres del seu avi– quan n’existeixen de més modernes. Aranguren li va fer entendre que no necessitava ulleres modernes, sinó simplement ulleres: “No pretenc anar a la moda tots els dies. A més, les modes són cícliques. Doncs, cada 10 anys, més o menys, vas a la moda.”

Entre glop i glop, Aranguren canvia de tema i reflexiona sobre l’actuació policial: “Aquest és un sistema que molta facilitat per convertir problemes socials en problemes dordre públic. O sigui, molt bé si demanes calefacció i fas una manifestació, però jo et poso la policia, reparteixo quatre cops i ja tenim tota València cremant. Llavors, a partir d’aquí ja puc parlar de la violència estudiantil i, com deia el cap de la policia de València, l’ ‘enemic’. Com l’enemic? És la gent que t’està pagant el sou, tu ets un treballador públic, la funció del qual és defensar els drets i les llibertats dels ciutadans, no reprimir-los.” Però pel iaioflauta Aranguren, els drets i les llibertats han patit molt en aquesta crisi i també la democràcia: “No estem en democràcia perquè no són els partits polítics els que governen. No és Rajoy qui governa, és Lehman Brothers, és el Banc Central Europeu, és Goldman Sachs. No és gent que hem triat nosaltres. Berlusconi era un merda però l’havien votat. Papandreu volia fer un referèndum. I per idiota, el van treure.”

Idiotes, desencisats, indignats, enfadats. I podríem continuar. Així és com es deuen sentir molts dels iaioflautes que van lluitar contra Franco i per la democràcia. El seu lema és: “Vam lluitar i aconseguir una vida millor per als nostres fills i filles”. I la frase elidida podria ser: “I ara, mira”. La pregunta obligada per al iaioflauta Aranguren: Com et sents? “Penses  que has lluitat tota la teva vida per aconseguir coses que no te les han regalat mai i ara van i te les prenen. I potser la gent pensa d’una forma optimista, però jo crec que no. El que ens prenen, ens ho prenen per sempre. Perquè el que ens van donar, no ens ho van donar sinó que ens va costar molt.” Aranguren s’acaba el cafè. S’aixeca i deixa d’estar arraconat entre el vidre del carrer i la màquina escurabutxaques. Mentre abandona el bar, aprofita per perfilar la seva “allau” dialèctica. I quan és fora, torna a entrar perquè s’ha oblidat el paraigua. Esperava que el temps anés a pitjor, però al final no plou més. Aranguren és pessimista. No creu que ens esperi un futur millor. Però també vol deixar clar que es pot fer alguna cosa: “La protesta serveix. Una de les coses que et diuen és que la protesta no serveix. Doncs no és veritat. Els iaios de Bellvitge han aconseguit que els tornin quatre plantes del CAP que havien tancat. El grup de Bellvitge s’ha centrat en un únic tema: l’ocupació del CAP, i ja hi porta més de 200 dies. Hi dormen, allà. Hi fan torns. I si hi insisteixen i reuneixen al seu voltant la població, acabaran per guanyar aquella batalla.”

Entre el pessimisme i la protesta, als 61 anys, Aranguren explica quines haurien de ser les nostres metes: “Jo crec que la gent hauria d’aspirar a un nivell de benestar i que el benestar no es mesuri en base al que un sinó en base al que un és. El millor que lésser humà és que cadascun de nosaltres és irrepetible. El que tu pots fer no ho puc fer jo. I no adonar-se del valor que té el fet que cadascun de nosaltres sigui irrepetible i no cuidar les persones és un crim de lesa majestat.” Aranguren marxa. Uns dies després van continuar les “entremaliadures” dels iaioflautes. I mentre en maquinen més, deixa aquí les seves reflexions, per tots aquells “ésser irrepetibles” que les vulguin llegir.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: