Kyriakos Margaritis: “Hem d’escriure històries d’amor perquè la gent passa gana”

4 jul.

Kyriakos Margaritis és un escriptor i editor grecoxipriota. Va escriure la seva primera novel·la als 16 anys i ara, en la trentena, ja n’ha publicat més de quinze. Algunes de les seves narracions curtes han estat traduïdes a l’anglès i l’alemany; altres li han valgut el reconeixement de premis importants. Com a editor, treballa a Psichogios Publicacions, una de les principals editorials de Grècia, que publica en grec les obres de l’escriptora catalana Care Santos. En la presentació a Barcelona del llibre “Algú parla de mi”, de l’amic David Ventura, l’escriptora catalana va parlar del seu editor grec, de la literatura en un país rescatat, i d’esperança. I ho va fer amb unes paraules que han mogut i enceten aquesta entrevista, feta originalment en anglès, amb una cadena de mails, gràcies a la intermediació de Care Santos, a que un dia David Ventura va escriure una novel·la, a què Amsterdam Llibres l’ha publicat i a què ens vam trobar tots per celebrar-ho. (La versió original de l’entrevista en anglès, que millora la de Google translate -sense ofendre al Google translate- pot llegir-se aquí).

“La literatura és molt més que tinta i pàgines. La literatura són les històries de la gent, les nostres històries. La literatura, si ho penses, és sobre nosaltres. És la nostra fe i esperança”. Són paraules seves enviades per mail a l’escriptora Care Santos. Creusque encara hi ha esperança en la literatura grega? A Grècia?

Escrivim, narrem, per aferrar-nos a la vida, per respirar, per crear els nostres records i això és, potser, el més important. La literatura avui a Grècia se situa contra aquesta crisi global de caire social, polític i existencial i explora o tracta d’explorar les possibles explicacions sobre què va anar malament, tracta de capturar aquests moments en la història en què (com a persones, no com a govern o estat) vam cometre errors fatals, quan ens vam oblidar dels nostres veïns o, pitjor encara, dels nostres propis familiars i del nostre “jo” interior. Es podria dir que es tracta d’un llarg estudi de la psique grega. Crec que els joves autors grecs són molt conscients del que està passant dins i fora del nostre país i busquen respostes que no són només locals sinó globals, i que són tan importants per a nosaltres com per a la gent d’Espanya, Itàlia, Portugal, Irlanda etc., però, també, per al poble d’Alemanya, Suècia i Àustria.

La gran majoria del poble grec està vivint amb por, molts d’ells fins i tot estan desesperats –hem tingut més d’un centenar de suïcidis en aquests últims mesos!-. És una tragèdia moderna, però és la nostra pròpia tragèdia, la nostra realitat i només nosaltres serem capaços de gestionar-ho i imposar-nos. Podem ser rescatats i romandre “esclaus”. I podem salvar-nos a nosaltres mateixos i continuar vivint com a individus lliures. La literatura ens pot proporcionar la memòria, la inspiració, l’esperança i el poder realment humil que necessitem perquè aquesta salvació realment succeeixi. La literatura pot aportar la utopia. Ens diu: “Ei, nois, aquí hi ha una missió molt important per a vosaltres, salveu els vostres éssers estimats, salveu-vos els uns als altres”. Víctor Hugo deia que quan estem en el més profund de l’abisme, encara es poden explicar històries. Bé, estem a l’abisme en aquests moments i per això hem de seguir endavant, hem de seguir explicant les nostres millors i més autèntiques històries.

– La teva última novel·la, “In the shadows of young girls in death“, està ambientada en la crisi financera a Atenes. De quina manera la crisi econòmica a Europa està canviant la literatura i el món literari?

La literatura està canviant enormement en la mesura que el nostre món i la nostra forma de viure estan canviant. Es podria dir que aquesta crisi ens proporciona un ambient molt més perillós en què tractem de sobreviure, però no només sobreviure. També hem de viure en aquest nou univers perillós i descriure’l, parlar-ne, entendre’l, assimilar-lo. Hem viure per explicar la història! No és gens fàcil ja que tot el que ens envolta es converteix en líquid, no hi ha certesa, ni seguretat de cap tipus.

En la meva última novel·la, explico la història d’un assassí en sèrie a Atenes -no hi ha cap història de crims en sèrie en una petita capital de la Mediterrània, com Atenes- però jo argumento que la crisi és tan profunda que realment es va convertir en la matriu que va fer aquest déu fosc que mata jovenetes. El meu assassí no comet crims només perquè és dolent, sinó perquè vol crear un mite grec modern, una llegenda. Una nova narrativa. Bé, només la literatura pot crear aquesta nova narrativa per al nostre poble, sense vessar sang. Així que aquí hi ha un altre nou repte per a la literatura: ressuscitar la narració d’una manera diferent a com l’enteníem fins ara.

Crec fermament que estem revivint la mort (o l’exili) dels déus – dels déus moderns, els ídols que hem creat després de l’Holocaust i la caiguda de la Unió Soviètica-. Estem veient caure aquests déus del post-capitalisme modern (la nostra necessitat falsa per més i més productes, la nostra avidesa pels diners i el poder, la nostra transformació en robots, etc), però el problema és que estan caient sobre els nostres caps. I això fa mal.

Per tant, la literatura està canviant tant pel que fa al llenguatge com als temes, ja que ara intenta no només presentar vida, sinó plorar les pèrdues. Necessitem una nova prosa tràgica – i una nova comèdia tràgica. Necessitem pallassos i comediants valents, i si no hi ha pallassos d’aquests, tenim l’oportunitat i la missió de ser nosaltres mateixos els pallassos! Els autors estan redescobrint un món on totes les possibilitats es mantenen obertes i això és genuïnament perillós i creatiu. L’aforisme d’Adorno sobre la poesia “prohibida” després d’Auschwitz és important per a nosaltres. Jo em discuteixo amb els meus col·legues escriptors grecs que se senten culpables d’escriure, diguem, una història d’amor perquè la crisi fa que se sentin així. No estic d’acord. El seu argument és el següent: “Podem escriure històries d’amor quan la gent passa gana?”. Què crec jo? Estem obligats a escriure històries d’amor (entre tota la resta), perquè la gent passa gana! Cal ballar amb l’agonia i l’angoixa (fins i tot millor que Kierkegaard ho va fer) i hem de fer l’amor amb la desesperació, la tristesa i el dolor perquè l’esperança  pugui renéixer, més forta i més autèntica que mai. Hem tocat fons, però les nostres històries poden començar de nou. Hem de ser realistes, precisos i, un cop més, lírics, apassionats, fanàtics de l’amor i maníacs alhora.

–  I com s’ho està fent la literatura com a negoci per sobreviure a la crisi?

Les editorials gregues segueixen la mateixa estratègia que les espanyoles: preus més baixos, moltes ofertes especials i una forma molt més selectiva de publicar. Això no sempre és bo, ja que, de vegades, un autor jove i bo no troba editor perquè el seu treball no ven. En qualsevol cas, una solució molt popular per vendre són aquests basars especials organitzats per diverses editorials un cop cada dos mesos. En aquests basars, els lectors poden comprar títols antics per un preu molt baix, fins i tot a meitat de preu. Després de fer tot això, només podem esperar que les coses millorin. Així que, a més de “seguiu escrivint”, el nostre missatge hauria de ser: “seguiu llegint”.

Dius que somies amb una mena de literatura internacional o global, que les històries dels autors joves grecs són importants per als espanyols, italians, irlandesos però també pels alemanys i suecs. S’estan fent passos cap a una literatura global o queda molt per fer?

Sí, crec que la literatura moderna es dirigeix cap a aquest somni global, aquesta visió d’una comunitat mundial. Com George Steiner (i Heidegger, és clar) solia dir, la comunitat és una cosa molt més enllà de la societat, una cosa molt més real. No cal ser cristià per saber que la comunitat i la comunió (santa) tenen el mateix significat. Hem d’aprendre a ser ciutadans d’Europa i ciutadans del món i encara així no  ho haurem aconseguit. Hem de seguir lluitant per ser membres d’una comunitat, els membres de la mateixa família. La literatura (i l’art en general) és la millor manera de seguir lluitant.

En qualsevol cas, crec que els autors joves de tot el món estan cada vegada més a prop perquè això succeeixi. Les nostres històries són donacions. Les nostres històries són regals que ens fem els uns als altres. Hem de continuar respirant i per això tinc fe en la literatura. Perquè les paraules són allò que ens permet continuar respirant.

–  Com és viure a Grècia avui, més enllà de les xifres i les eleccions que ens arriben?

Crec que si jo visqués en un altre país europeu, i només sabés d’Atenes el que expliquen les notícies, creuria que porten armes i s’estan matant i menjant els uns als altres. Hem de procurar no exagerar. Però, un passeig un dia qualsevol pel centre d’Atenes resulta revelador. Sents la tristesa i la frustració en l’aire, això segur. Les “veus” a les parets, les “veus” de la pintura – i el dolor. Botigues tancades, llums que s’han apagat, captaires i drogoaddictes i les cares de por de la gent mirant amb recel la seva esquena. Sí, aquestes coses existeixen i les veiem anant a l’oficina o simplement passejant. I van sorgir de la crisi.

No obstant això, a la vegada, estem lluitant per no donar-nos per vençuts. Així, a banda de les mirades tristes que he descrit, també es pot veure als estudiants debatent i rialles als bars i cafès, es veuen parelles petonejant-se al mig del carrer, turistes (sí, segueixen venint) amunt i avall a les nostres places i  a les  llegendàries (i molt kitch) tavernes de Plaka. La vida segueix d’una manera o d’una altra. La vida ha de continuar, però, alhora, no podem oblidar el dolor d’aquest drogoaddicte que s’està morint lentament a tocar de nosaltres -mentre ens prenem la cervesa i discutint sobre art i política-. I aquí és on entra en acció la literatura. La literatura ens impedeix oblidar o pretendre simplement que tot va bé.

Plató deia que els grecs són “nens eterns”. És molt bo ser nens per sempre. Però també és important que tinguem el cor d’un nen i la saviesa d’un ancià. Combinem, doncs, la tendresa de la infància i la intuïció dels adults i conservem la nostra història per nosaltres i les generacions futures.

–  Com imagina la sortida de la crisi?

Ho tenim just al davant. Hem de donar un pas fora d’aquest cercle de bogeria, d’estupidesa, de buidor. Seria realment una llàstima si només volguéssim tornar a una situació pro-crisi. Insisteixo que això és sobretot una crisi existencial, més que financera. Hem de rebutjar la temptació d’anar enrere. Hem d’aprendre a viure d’una altra manera.

Depèn de nosaltres – és clar-. Ho hem de creure perquè succeeixi. I com és confiar en nosaltres? Bé, comencem per adonar-nos que salvar una vida és salvar el món sencer. Hem d’aprendre a viure per als altres, així com per a nosaltres mateixos. No estem sols. Tots estem junts en això i hem d’aprendre a viure perillosament. Viure perillosament no significa anar saltant cingles i muntanyes! Viure perillosament significa estimar sense condicions, sense negociacions ni finalitats. Estimar fins a la mort, fins que morim. L’amor com un sacrifici constant. Aquesta és l’única manera de salvar-nos de la crisi i mantenir la nostra llibertat. Hem d’aprendre a posar els altres abans que nosaltres. Es tracta de la comunitat, aquest és l’únic esport extrem en què hem de ser bons.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: