Agenda resetting i ciberfiscalització de la política

2 ag.

Tot i el parèntesi puntual de l’estiu en què els nostres murs de Facebook s’omplen d’aigües cristal·lines i cossos voluptuosos en biquini, podem constatar sense ambivalències que les xarxes socials estan virant de l’evasió a la denúncia, de l’exhibicionisme egòlatra al debat col·lectiu i de la passivitat individualista a l’activisme empàtic.

Ens trobem davant un procés que si bé no progressa de forma linial, sí ho fa de manera irreversible. Ens trobem davant un procés que està regirant la manera en què es fixen els temes i els relats que influeixen l’opinió pública. I en una època en què la política està més meticulosament i més freqüentment escrutada –com descriu Antoni Gutiérrez Rubí al seu darrer llibre La política vigilada-. I aquesta vigilància ja no l’exerceixen principalment els mitjans ni l’oposició política sinó sobretot els ciutadans. Són els ciutadans els que estan començant a omplir els buits que altres han deixat, els que s’estan ocupant dels forats negres del sistema.

Centrem-nos ara en l’esfera pública i en com es fixen els temes de debat. Podem dir que la teoria de l’agenda setting, que establia i estudiava les coincidències entre l’agenda mediàtica i els temes més influents en la formació de l’opinió pública, ha quedat obsoleta. I ara els polítics i els partits ja no en tenen prou amb colar-se en l’agenda dels mitjans per estar presents en la ment dels ciutadans. El que se’ns dibuixa en l’actualitat és un entorn que podríem anomenar d’agenda re-setting, en què la gent reconsidera, sacseja i reescriu una agenda pública que ja no és només una agenda mediàtica, que ja no és ni de bon tros una agenda estàtica ni controlable i que haurà de ser cada vegada més una agenda col·laborativa.

Amb blogs, xarxes socials i plataformes de vídeo com YouTube els ciutadans són de vegades els que introdueixen un tema en l’agenda, com va passar amb el #novullpagar, la protesta pels peatges que ha aflorat a la manera grassroots; o amb les denúncies i peticions a Change.org perquè els polítics amb residència a Madrid renunciïn a rebre dietes. En d’altres ocasions, els ciutadans reescriuen l’agenda com ara quan han desenfocat el focus mediàtic en la prima de risc per il·luminar el focus de les protestes al carrer per les retallades i el patiment col·lectiu. O quan l’agenda mediàtica es fixa en els diners que calen per recapitalitzar la banca i l’agenda alternativa demana responsabilitats a gestors com Rodrigo Rato. I les tensions per reescriure l’agenda miren de proposar un altre llenguatge, de repensar la realitat passant, per descriure-la, dels termes neoliberals a d’altres que no tenen una genètica tant econòmica com social.

Els mitjans i els polítics han perdut la seva supremacia a l’hora de fixar l’agenda. I de la mateixa manera, la tasca de fiscalitzar el govern ha deixat de ser un patrimoni exclusiu de la premsa i l’oposició, que ens estan donant mostres de relaxament en el discurs crític, en la seva obligació de vigilància. I una vegada més, els ciutadans omplen el buit. Resulta tan sorprenent com evident que són els ciutadans a través de Twitter els que assenyalen primer ambigüitats, contradiccions, promeses incomplertes, els que recorden, els que aporten context. Estem assistint a una twitterfiscalització de la política quan són els ciutadans els qui recorden primer a la xarxa que Rajoy va prometre no pujar l’IVA? Quan són els ciutadans a la xarxa els qui subratllen primer que Mas va dir que convocaria eleccions anticipades si el govern de l’Estat intervenia la Generalitat? Quan Rajoy va comparèixer per explicar el rescat a la banca després que #rajoycobarde fos trending topic?

Plataformes i iniciatives vehiculades a través del web de peticions Change.org, el web en pro de la transparència tuderechoasaber.es, blogs i altres eines animen un incipient procés de ciberfiscalització de la política en què els ciutadans estan intentant denunciar i conduir accions col·lectives perquè no se’n fien dels qui les dirigeixen i no n’estan d’acord amb les decisions.

El fenomen que hem anomenat de l’agenda resetting i el de la ciberfiscalització de la política estan encara a les beceroles però no poden ser negats ni ignorats. I no serà fins que sectors més amplis del periodisme i de la política ho reconeguin que podrem començar a construir aquesta necessària “intel·ligència cooperativa” de què parla Daniel Innerarity, un coneixement col·lectiu en què tothom aporta el que sap, en què tothom valora el que saben els altres i on es va teixint un saber conjunt imprescindible per viure en una societat del risc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: