Tom Wolfe: “On éreu quan va caure Barcelona?”

10 des.
Tom Wolfe en roda de premsa a Barcelona

Tom Wolfe en roda de premsa a Barcelona

Tom Wolfe no ha vingut a Barcelona a parlar del seu llibre (Bloody Miami, Columna i Anagrama). Al pare del nou periodisme li pesa respondre preguntes sobre la seva nova obra, on esbudella una altra ciutat, una altra societat. Perquè ell ha vingut a la ciutat comtal per bufetejar els periodistes que érem a a la sala i no al carrer. Ha vingut per bufetejar-nos a tots amb preguntes incisives i ironies directes a l’ànima: “Quin any va acabar la noblesa espanyola?”, “A Espanya segur que hi ha un caràcter revolucionari molt marcat…”, “Penseu que sobreviurà la Unió Europea?”, “On éreu quan va caure Barcelona?”

Transgressor en la ficció i en la realitat, Wolfe ha transformat la roda de premsa en autèntic acte inside-out: els preguntadors, preguntats. Abillat amb el seu habitual vestit blanc, Wolfe destaca sobre un auditori policromàtic. I combina les explicacions exigides sobre la trama i els personatges del llibre amb reflexions sobre el sector. L’escriptor americà assegura que els periodistes són aquells que de petits no manaven al pati de l’escola, però que, malgrat tot, ara, han de sortir allà i fer preguntes incòmodes. “Pots estar aterrit, però, fes-ho!”, aconsella Wolfe mentre rememora la seva primera entrevista a la dona d’un gàngster.

Wolfe critica que Darwin es va apropiar la teoria de l’evolució per ser un gentleman que no havia de treballar. I lloa el president Jefferson, que va substituir les taules quadrades per les rodones perquè no hi hagués classes, perquè no hi hagués ningú abans o després de la sal. I tot, des de la tranquil·litat d’un dandy americà que cobra avançaments literaris milionaris. Li arriba llavors la seva pregunta incòmoda. Li fa una periodista que, al més pur estil de la diputada Licia Ronzulli, mentre enllesteix la feina posterior a la roda de premsa, intenta convèncer a una petita rínxols d’or que pinti un sol molt gran. Li pregunta, aquesta periodista, per què si va proclamar fa un temps que la novel·la està “morta”, no para de fer-ne. Sembla que tothom té una pregunta incòmoda.

“On éreu quan va caure Barcelona”, diu Wolfe que és el que es preguntarien dues persones d’esquerres que van viure la Guerra Civil. I afegeix l’escriptor de La fogurera de les vanitats que no s’hi val a respondre que estàvem escoltant la ràdio. I perquè tampoc s’hi val a fer novel·les quan s’ha proclamat la mort d’aquest artifici literari, Wolfe anuncia un llibre de no-ficció sobre la teoria de l’evolució. Avança l’escriptor que el títol provisional de l’obra serà “El regne de la parla”. El “regne”, una paraula associada als animals que dóna a entendre la decadència social, una decadència que ell també veu en el periodisme. Cita a MacLuhan per dir que, igual que la televisió va canviar l’equilibri sensorial d’una generació, també ho està fent la xarxa, que ens acostuma a escoltar “a cau d’orella”, rumors sense verificar.

Wolfe lamenta que llegir diaris ara no es considera “guai”, però no ha volgut vaticinar que serà del futur de l’ofici. Amb les seves bufetades, però, ens ha impel·lit a treballar bé. Perquè el periodisme també té una pregunta del tipus “on eres tú quan…”. I com a periodistes haurem de treballar molt perquè quan algú ens la formuli d’aquí 20 o 30 anys tinguem una resposta mínimament digna. Haurem de treballar molt perquè quan algú ens formuli aquest interrogant d’aquí 20 anys no sigui una pregunta incòmoda.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: