Arxius | Cursos RSS feed for this section

L’esfera pública, al núvol

7 maig

L’esfera pública ja no és només al carrer sinó també al núvol. Les possibilitats d’internet l’han fet bascular i les eines 2.0 l’estan sacsejant de forma constant. Els partits polítics assisteixen a l’eclipsi del míting davant l’àgora digital dels vídeos virals, Twitter i Facebook. I la societat ha reiventat la lluita de carrer -vinculada al grup de veïns, a la classe social o a tot tipus d’interessos- per convertir-la en reivindicacions globals que, a més del carrer, s’estenen i es contagien al ciberespai.

La comunicació política i la mobilització ciutadana estan canviant els llenguatges, els escenaris i les eines. I el repte ara és observar si aquests fenomens novíssims i encara mutants aconseguiran modificar les dinàmiques. En el curs que proposo el proper 12 de juny al Col·legi de Periodistes de Catalunya, coneixerem amb més profunditats aquests processos i hi debatrem sobre la seva importància.

Continua llegint

Xerrada sobre eines per a la recerca a la UAB

27 abr.

Convidada per la doctora Carme Ferré, docent a la UAB i directora del grup Comress, aquest dijous vaig fer una xerrada a la universitat sobre eines per a la recerca acadèmica. El públic era un grup d’alumnes de tercer de Periodisme que cursen una assignatura sobre eines metodològiques i que, cada setmana, a banda de l’aprenentatge teòric, descobreixen de primera mà un cas pràctic, un cas d’aplicació de les eines metodològiques a una investigació real, ja sigui acadèmica, demoscòpica, històrica, per a un reportatge social…

Continua llegint

Comunicació Política 2.0: ser-hi o creure-s’ho

13 febr.

Els partits polítics tradicionals es plantejaven fa uns anys l’estratègia a les xarxes socials en termes shakespearians: ser-hi o no ser-hi. Ara que la majoria de formacions i polítics han pujat al tren del 2.0, la disjuntiva és una altra: ser-hi o creure-s’ho. Xarxes socials com ara Twitter o Facebook s’estan convertint en eines de comunicació política gairebé imprescindibles. I si bé encara no s’ha demostrat si produeixen un efecte en l’electorat -i sobretot en quin sentit-, el que resulta evident és que renunciar-hi suposa una pèrdua de visibilitat, d’espais comunicatius i de conversa que els partits polítics no es poden permetre.

L’efervescència de la comunicació política en les xarxes socials s’ha de situar en un context de crisi i canvis, i no només ens referim a una conjuntura d’asfíxia econòmica, sinó a la crisi de la política, de la comunicació i del periodisme, que revelen cada vegada una incapacitat major per connectar amb la societat. I si les xarxes socials resulten poderoses en alguna cosa és en la seva capacitat per crear connexions: així ho han demostrat moviments socials que s’han estès i s’han fet forts gràcies a les xarxes com ara les revoltes de la primavera àrab, el 15-M espanyol, el moviment Occupy Wall Street a l’altra banda de l’atlàntic o el de la societat islandesa, que ha creat una nova Constitució emprant Facebook per consensuar-la . Però que les xarxes socials tinguin una gran capacitat per connectar no vol dir que aquestes connexions s’estableixin sempre. I és aquí on hem de situar la diferència, el dilema dels partits polítics tradicionals a l’hora de fer front a l’estratègia 2.0: ser-hi o creure-s’ho.

Per saber quin d’aquests dos camins s’escullen, podem fixar-nos en alguns indicis. Ens referim a indicis relacionats amb l’oportunitat d’obertura del perfil, el nom amb què s’obre, la gestió del perfil i dels missatges i la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. De tots aquests aspectes en vaig parlar en el taller de comunicació política 2.0 que vaig impartir el passat 22 de desembre en el Màster CALSI (Continguts i Aspectes Legals de la Societat de la Informació) de la Universitat Politècnica de València (UPV).

Continua llegint