Aquest blog no està gaire actualitzat, ja que escric i reflexiono en altres espais, com el diari ARA o el meu compte de Twitter. En tot cas, crec que paga la pena afegir avui una entrada nova per compartir la xerrada que vaig pronunciar el passat 4 de setembre a Castellbisbal per la inauguració del curs escolar, convidada pel Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental III. La conferència va portar per títol “Combatem les fake news des de l’escola del segle XXI“. Us desitjo un bon inici de curs, una temporada enriquidora i una rentrée no gaire traumàtica!
Bon dia a tothom,
Gràcies per l’interès, gràcies per l’assistència i gràcies també al Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental III per convidar-me,
Benvingudes i benvinguts al caos…
Sí, us dono la benvinguda al caos en què vivim, al caos de l’actualitat o al “desordre informatiu”, com ho anomenen la UNESCO i molts experts i expertes en la matèria.
Normalment, al caos no s’hi donaria la benvinguda, sinó potser ànims o condolences; però jo us dono la benvinguda perquè com sabeu, la mitologia grega deia que el caos era només el principi del qual va néixer l’univers. El caos es pot considerar la prehistòria de l’ordre. També en el camp informatiu, el caos que vivim avui s’anirà ordenant i crec que vosaltres, com a docents, contribuireu de forma determinant a ordenar el nou univers de l’actualitat.
Doncs sí, vivim en el caos de les mal anomenades fake news. Dic mal anomenades perquè “fake news” és un binomi que està de moda, un ham, però en realitat no es tracta de “le mot juste”, que diria Flaubert. Perquè els fake mai no poden ser notícia i les notícies ben fetes mai no poden ser falses. Per això els experts i les expertes en la matèria i els periodistes preferim parlar de desinformació o de desordre informatiu. Són sens dubte, paraules més descriptives i menys connotades que “fake news”. Doncs darrere d’aquest binomi, fake news, hi ha una voluntat d’associar les mentides amb les notícies i de desprestigiar, per tant, els mitjans de comunicació que són o haurien de ser garants de la democràcia.
La UNESCO, al seu manual “Journalism, fake news and disinformation”, defineix molt bé el concepte. Parla de misinformation, disinformation i malinformation. La disinformation o desinformació és aquella informació que és falsa i a la vegada té la intenció de fer mal; mentides que volen treure un rèdit polític, econòmic o personal. De vegades, no es tracta de decantar el vot cap a un partit polític o un altre, sinó que s’hi va més enllà. Un expert americà, Damaso Reyes, a qui vaig poder entrevistar pel diari ARA, reflexionava que una conseqüència nefasta de la desinformació és que bloqueja l’intercanvi en un món polaritzat. I ho fa perquè la percepció de l’altre sempre es basa en informacions falses.
Aclarit el debat lingüístic, entrem a mesurar la dimensió de la tragèdia. El caos actual és tal que la consultora Gartner pronostica que l’any 2022, més del 50% de les informacions que circularan per la xarxa seran falses.
A l’eurobaròmetre de març del 2018, un 85% dels enquestats i enquestades considera que la desinformació és un problema per al seu país i un 83% ho valora com una amenaça per a la democràcia.
Una última dada, segons el Digital News Report 2019, de l’Institut Reuters, referent en el camp de la informació digital, un 55% de la població està preocupada per no ser capaç d’identificar què és cert i què és fals a internet.
Definida la situació, la pregunta és òbvia: com ordenem el caos? Però, abans una altra pregunta que segur que molts de vosaltres us esteu fent ara mateix: i per què ho ha de fer l’escola? I quan dic escola, em refereixo en sentit ampli a l’escola, l’institut, la universitat, la FP i en general a tots els agents formadors.
L’escola del segle XXI ha d’ensenyar a discernir el que és cert del que és fals, ha d’apostar per l’educació mediàtica i ha d’ajudar a adquirir habilitats digitals perquè la vida, la societat i el món avui estan mediats i digitalitzats. Som, podríem dir, l’homo digitalis. Per començar, la creació d’identitat dels nostres joves està mediada. Cerquen qui són a través de les selfies d’Instagram.
Els professors i les professores del segle XXI hem de parlar el seu llenguatge, els hem d’acompanyar en el caos i hem de fomentar el pensament crític que els hi ajudi a ordenar-lo. Han d’entendre el món d’avui per canviar el món de demà que és, en definitiva, una raó poderosa per la qual els formem.
Tot això ho ha de fer l’escola, la nostra escola, perquè l’escola del segle XXI no es pot conformar a aportar coneixement, sinó que també ha de combatre el desconeixement. De la mateixa manera que els periodistes avui, els periodistes del segle XXI no ens podem conformar amb informar, sinó que tenim l’obligació i la responsabilitat de combatre la desinformació. Hem d’assenyalar tots els rumors i falsedats; desemmascarar a qui els fa circular i ensenyar la ciutadania a verificar.
L’educació ha de combatre la desinformació perquè des de temps immemorials, l’escola ensenya a llegir. I ensenyar a llegir al segle XXI, no vol dir només ensenyar a llegir llibres, sinó que també des de les aules s’ha d’ensenyar a llegir la televisió, la premsa, YouTube o WhatsApp.
I encara hi ha més raons per les quals l’escola del segle XXI ha d’ajudar a erosionar la desinformació. Ho ha de fer perquè l’escola ens empodera, ens fa sentir més segurs i ens aporta eines per reduir la nostra vulnerabilitat i desenvolupar-nos amb plenitud. I de la mateixa manera que aprenem matemàtiques perquè no ens enganyin amb el canvi de la compra, amb la nòmina o amb la hipoteca; de la mateixa manera que aprenem anglès per treballar en un món global, hem d’aprendre verificació digital perquè no ens enganyin en la fotografia amb què ens pinten el món.
I ara sí, la resposta a l’altra pregunta: Com ordenem el caos? Com ensenyem les alumnes i els alumnes a informar-se i com els formem en verificació digital?
- En primer lloc, assenyalant-lo, fent-los conscients de la situació.
- Segona cosa, ensenyant a sospitar.
- En tercer lloc, els hem d’alertar de totes les formes del caos.
- Més coses, cal instar-los a formular les preguntes correctes.
- Estaria bé convidar els i les periodistes a les aules.
- Com no, heu de donar exemple
- … i fomentar el debat i també l’estat d’alerta, sense caure en la paranoia
- A més de fer-los entendre que informar-se és rellevant
Anem a pams: en primer lloc, cal assenyalar el caos.
Vivim una gran paradoxa. Avui dia tenim a l’abast més informació que mai i, tanmateix, estem pitjor informats que abans. Estem infoxicats, és a dir, intoxicats d’informació. En tenim massa i no la sabem gestionar. Avui dia entenem i coneixem el món a través d’un petit aparell que tenim a la butxaca i a través dels ulls dels altres i això té riscos.
Als tallers de verificació digital que fem amb el Consell Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i també a l’American Space de Barcelona, fem un petit exercici amb els joves en què demanem que una persona es posi al centre d’un cercle i nou companys i companyes l’envoltin i li llegeixin al mateix temps una notícia diferent. Viuen en la seva pell el que és la infoxicació, milions d’impactes constants que ens atabalen i que sovint no tenim temps ni eines per verificar, per assimilar, per analitzar. Hi ha dos perills: que ens la colin i que ens atabalem i vulguem desconnectar incapaços d’ordenar els impactes, d’estar informats.
Per això, hem d’acostumar-nos i ensenyar a posar filtres.
Segona cosa: ensenyar a sospitar. Perquè ho fem poc. Segons l’Informe Anual de la Profesión Periodística 2018, un estudi anual que realitza l’Asociación de Prensa de Madrid, un 56% de la ciutadania no contrasta mai o gairebé mai la informació de les xarxes socials que li sembla sospitosa. Imagineu-vos la que no sembla sospitosa… Si ens enganyen, la culpa és de qui enganya però la responsabilitat també és de qui ha estat enganyat. Cal ser menys crèduls i treure’ns de sobre la fascinació per les xarxes socials i la tecnologia per analitzar-la amb el cap més fred, de forma ètica i humana.
En tercer lloc, cal conèixer totes les formes del caos, un caos que és tant camaleònic, com cíclic i persistent.
La desinformació pren diferents formats: notícies, vídeos, fotografies, piulades o comptes falsos a Twitter, fotografies d’Instagram, enllaços de WhatsApp… I la seva fesomia també és diversa:
- fotografies d’una celebració esportiva a Bilbao que es fan passar per una manifestació política;
- vídeos editats de manera que sembli que Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra dels Representants dels EUA, està èbria o bé que són d’una determinada cadena de televisió quan en realitat són un muntatge
- webs que imiten els titulars i els textos de les notícies però que en lletra petita i en l’avís legal reconeixen que tot és mentida i diuen, es pensen, que fan entreteniment;
- notícies en què una part de la informació és certa però tenen afegits falsos i malintencionats, com aquesta d’una violació…
- piulades falses fetes amb eines perverses que et permeten falsejar un contingut de Twitter o piulades reals que disseminen una mentida perquè han hackejat aquell compte de Twitter
- o els famosos mems
Les possibilitats són immenses i recentment s’han afegit altres maneres d’enganyar conjugant també la intel·ligència artificial. Potser n’heu sentit a parlar, em refereixo als anomenats deepfakes, com aquest sobre Mark Zuckerberg. Són mentides creades per la intel·ligència artificial, més difícils de detectar –tot i que hi ha i hem de construir maneres de fer-ho-. De moment, en tot cas, podem advertir que existeixen.
No només ens hem de preocupar pels que intenten enganyar, sinó també pels que intenten confondre, com per exemple:
- Webs com aquesta, que imiten la capçalera i amb un nom similar d’un mitjà de comunicació que existeix… 25 minutos
- O aquesta secció d’El Mundo durant les eleccions andaluses en què feien entrevistes fictícies i les publicaven amb el mateix paraigua de qui publica entrevistes que sí que s’han produït en la realitat
Més coses. Cal ensenyar els joves a formular-se les preguntes adequades i fomentar el pensament crític i analític.
Preguntes com ara: qui ha fet aquesta fotografia? Quines fonts empra aquesta informació? Són o no fonts oficials? Hi ha enllaços que permetin contrastar les dades? Hi ha alguna ombra estranya en el vídeo que ens convidi a sospitar que no és real? On s’han filmat aquestes imatges? Ho podem comprovar al Google Maps?
I una pregunta molt important: per què? Per què algú ens intenta enganyar i qui és? L’informe FAKE YOU, d’Xnet, assenyala clarament els partits polítics, els governs i les grans empreses com a productors i promotors de la desinformació.
Per què algú, en aquesta notícia real, sobre una violació a una menor afegeix alguns aspectes falsos com ara que el responsable era una persona refugiada. Per què algú vol atiar l’odi i la xenofòbia? Qui? Perquè no oblidem que les informacions falses poden tenir conseqüències reals, com aquesta piulada falsa que va suposar una baixada real a les borses o com algunes mentides sobre les vacunes estan tenint repercussions reals a la salut pública.
L’escola ha de fomentar el pensament crític i analític que ens ajuda a ser millors ciutadans i ciutadanes. Durant dècades, l’escola ha promogut un aprenentatge memorístic: era important saber-ho tot. El coneixement, tot i que majoritàriament fiable, era escàs i poc accessible.
Després això va canviar. A l’institut, recordo que una de les meves professores de francès em deia que l’important no era saber-ho tot, sinó saber on trobar-ho. El coneixement, llavors, continuava sent fiable i es posava una mica més a l’abast.
Ara, això ja ha quedat enrere. El més important ja no és saber-ho tot, ni saber on trobar-ho. Ara la informació i també el coneixement són fàcils de trobar. Gairebé tot és a Google. Però ja no ens en podem fiar. Per això, el més important avui és saber pensar, reflexionar, valorar críticament la gran quantitat d’informació que tenim a un sol clic. I un dels grans espais que ensenya a pensar i que ha d’ensenyar a pensar és l’escola.
Tenim, per tant, pensament crític i preguntes adequades. Els experts i les expertes en fer preguntes són els periodistes. Per això, seria una gran experiència per als alumnes convidar aquests professionals a les aules. Teixir aliances entre l’escola, els joves i els periodistes i els mitjans que, d’altra banda, estan perdent el seu públic més jove i l’hem de retrobar. Ja ho fan al Regne Unit, on periodistes de la BBC col·laboren amb la formació mediàtica dels més joves i també als EUA, a través d’iniciatives com el News Literacy Project. A Catalunya, el Col·legi de Periodistes realitza aquesta tasca de fer que els periodistes entren a les aules i ara també el CAC. Cal fer-ho més. És necessari i enriquidor per a totes les parts. Fins ara es fa poca educació mediàtica i sobretot a mercè de professors i professores per iniciativa pròpia i entitats que hi han apostat com AulaMèdia, Drac Magic o Somatents.
Més coses. Donar exemple i formar-se en verificació digital. Els docents sou referents dels joves. De vegades, en alguns casos en què el pare i la mare no són considerats autoritats, els docents són més referents que la família. Per això, és molt important que pugueu acompanyar els joves a tot arreu on necessitin orientació i companyia i sens dubte aquest és el cas de les xarxes socials. Els professors i les professores us heu de formar perquè no us prenguin el pèl i per ensenyar.
Cal fomentar el debat i l’estat d’alerta. És curiós, en els tallers que fem, sempre demano als joves que aixequin la mà i diguin qui s’informa a través de la premsa escrita, qui prefereix la ràdio, qui ho fa a través de la televisió i qui s’inclina per les xarxes socials i internet en general. Els diaris en paper i la ràdio tradicional tenen pocs adeptes. És més nombrós el grup de joves que s’informa a través de la televisió perquè la veu en família, sovint durant els àpats i sempre per decisió adulta. Són els pares i mares que tenen el poder del comandament. I la majoria de joves, però, s’informen a través de l’inseparable aparell que porten a la butxaca, el mòbil, a través de Whatsapp o de xarxes socials. S’informen, per tant, sols. Cal fomentar i ordenar el debat col·lectiu de l’actualitat des de l’escola.
I dotar-los també d’eines que els permetin estar alerta, com per exemple Maldito Bulo, en què s’assenyalen els rumors i falsedats que circulen i que ens poden arribar.
Tot plegat, sense generar paranoia, que no beneficia ningú.
I finalment, ensenyar-los que informar-se és important. De vegades, quan alertem, com fa la Comissió Europea, que les informacions falses suposen un perill per a la democràcia, els joves no se senten interpel·lats. Són menors que encara no poden votar i que, si bé s’informen a través de les xarxes socials, aquest no és l’ús prioritari que li donen a aquests canals. Les xarxes, per ells, són diversió, evasió, entreteniment. Resulta primordial fer-los entendre que informar-se és rellevant i que les notícies els afecten: les vagues del tren o el metro que agafen per arribar a l’institut, el preu de les matrícules que hauran de pagar a la universitat o la previsió de pluges que els anul·larà l’excursió que fa tant de temps que estaven esperant.
L’escola no ho pot fer tot, però pot fer molt. Els periodistes compten amb els docents per combatre la desinformació juntament amb nosaltres, però també amb les famílies i les administracions. Ho ha de fer la societat en general.
I per anar fent boca, aquí una bateria ràpida de recursos que vosaltres, amb més calma, podeu explorar:
- Maldito Bulo
- Salud sin bulos
- Verificat
- 6 claves para no tragarte ni un bulo
- UNESCO. Journalism, fake news and disinformation
- Verification Handbook
- EduCAC
- News Literacy Project
- First Draft, education resources
Gràcies per la vostra atenció.
Estaré encantada de respondre a les vostres preguntes i d’escoltar les reflexions que vulgueu compartir,
Nereida Carrillo 