Ressenya d’ “El periodismo volátil” a Capçalera

Fotografia de la ressenya del llibre a la revista Capçalera.

La revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya inclou en el seu número 161, del mes de setembre de 2013, una ressenya del llibre El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa? L’obra, que va sortir a la venda el passat mes de juny, és la meva primera publicació i està editada per la UOC editorial. Els periodistes Ernest Maymó, Toni Aira i Cristina Perales en van fer la presentació el passat 4 de juliol.

L’obra aborda el fenomen de la hibridació entre la informació i l’entreteniment, tant a nivell de continguts com de llenguatge i formats. El llibre, que beu de la recerca de la meva tesi doctoral, se centra en la informació política actual, que tendeix a l’entreteniment, i planteja debats com ara quin tipus d’entreteniment s’està fomentant i quines en són les seves conseqüències en el debat democràtic.

El periodisme “volàtil”, a debat

D’esquerra a dreta: Aira, Carrillo, Perales y Maymó.

Com podem millorar la informació política perquè interessi a la gent? De quina manera hem de caminar cap a un periodisme que conciliï l’entreteniment i la informació, la crítica i la pluralitat? Els periodistes s’han apropat massa al poder? Preguntes com aquestes es van plantejar dijous passat, 4 de juliol, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, on va tenir lloc un debat professional amb motiu de la presentació del meu primer llibre El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa?.

El cap de la secció de política de TV3, Ernest Maymó; la professora de la Universitat de Vic Cristina Perales i el periodista i professor Toni Aira van intervenir en el col·loqui que vaig moderar. S’hi van posar sobre la taula algunes de les qüestions que planteja l’obra, com ara l’espectacularització de la informació política, la tendència a la campanya permanent o l’excessiva dependència del periodisme de declaracions. El debat va ser ben viu i el públic assistent va enriquir-lo amb preguntes i reflexions sobre la necessitat d’un periodisme polític més incisiu, la conveniència de plantar-nos a les rodes de premsa sense preguntes o la participació política que es vehicula a través de les xarxes socials.

Política i por: sabem que no hi ha llops

“Vigileu, que vindrà el llop!” El que podria ser part d’un conte infantil per atemorir els nens s’ha convertit en el principal discurs d’una part dels mitjans de comunicació. A pocs dies perquè comenci la campanya electoral a Catalunya, no cal ser molt perspicaç per endevinar que el discurs de la por serà el dominant. Ho ha sigut darrerament amb declaracions com les de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, que ha assegurat que els títols universitaris no valdrien a una Catalunya independent o les del vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, que va insinuar que el govern espanyol havia d’enviar una “brigada de la Guàrdia Civil” a Catalunya, unes paraules que després va retirar.

Avui a les portades dels diaris, veiem tot un reguitzell d’amenaces i prediccions de desgràcies: en la d’El Mundo, una “Catalunya independent perdria el 19% del PIB”, en la de La Razón “La independència de Catalunya xocaria amb 15 països de la UE”. Des de fa ja massa dies, alguns mitjans de comunicació ens tracten com nens petits, aquests mitjans que han d’informar per fomentar la llibertat d’elecció en democràcia es dediquen a espantar com si visquéssim en un Halloween perpetu, com si no sabéssim que allà fora no hi ha llops, o almenys no hi ha més llops que nosaltres mateixos.

Política y miedo: sabemos que no hay lobos

“Que viene el coco! Que viene el coco!” Lo que podría ser parte de un cuento infantil relatado para amedrentar a los niños se ha convertido en el principal discurso de una parte de los medios de comunicación. A pocos días para que empiece la campaña electoral en Cataluña, no hay que ser muy perspicaz para adivinar que el discurso del miedo será la estrella. Lo ha venido siendo últimamente con declaraciones como las de la presidenta del PP catalán, Alicia Sánchez-Camacho, quien aseguró que los títulos universitarios no valdrían en una Cataluña independiente o las del vicepresidente del Parlamento Europeo, Aleix Vidal-Quadras, que insinuó que el gobierno español debía enviar una “brigada de la Guardia Civil” a Cataluña, unas palabras que después retiró.

Hoy en las portadas de los periódicos, vemos otro montón de amenazas y predicciones de desgracias: en la de El Mundo, una “Cataluña independiente perdería el 19% del PIB”, en la de La Razón “La independencia de Cataluña chocaría con 15 países de la UE”. Desde hace ya demasiados días, algunos medios de comunicación nos tratan como niños; esos medios que deben informar para fomentar la libertad de elección en democracia se dedican a asustar como si viviéramos en un Halloween perpetuo, como si no supiéramos que allá fuera no hay lobos, o al menos no hay más lobos que nosotros mismos.