Les xarxes socials impacten en el periodisme.
Ara fa una setmana, la Canallesca em va convidar a un sopar-tertúlia on vam reflexionar sobre el periodisme i les xarxes socials. Us deixo un tast de les reflexions que vam compartir amb aquests periodistes tarragonins que organitzen de forma continuada trobades amb professionals de l’ofici:
Bona nit,
En primer lloc, vull donar-vos gràcies per convidar-me i per escoltar-me. És encomiable que impulseu aquest tipus d’iniciatives, perquè el nostre ofici no només l’hem d’exercir, sinó que també l’hem de reflexionar.
Centraré la meva xerrada d’avui en la relació entre el periodisme i les xarxes socials, però abans deixeu-me fer unes pinzellades sobre la professió i els qui l’exercim. Ho faré des de les meves perspectives de periodista, professora i investigadora.
La primera pinzellada és de vernís, de brillantor, il·lusionant: el periodisme viu un moment únic, hi ha una comunió màgica entre professionals que volen explicar històries que importen i persones que es volen comprometre amb un periodisme de qualitat. El periodisme no està en crisi, el que està en crisi són alguns mitjans, models i valors. Estan en crisi alguns models de negoci, alguns formats, algunes estructures organitzatives. I ho estan també algunes rutines i filosofies caduques. I en alguns casos també valors i actituds com l’honestedat, l’empatia o la cerca de l’excel·lència.
La segona pinzellada és amb perfilador, per definir-nos millor. Diverses converses amb estudiants i amb fonts m’han fet reflexionar sobre com ens veuen, sobre el concepte que alguns tenen de què és un periodista: ens veuen molt encorbatats i poc de carrer, ens veuen més com a xoumans i poc com a relators d’històries que passen, de les desigualtats socials. En els darrers temps he percebut que alguns veuen als periodistes com poc professionals, massa grocs i gent que no escolta. Ens hem creat aquesta imatge que enterboleix la professió i l’hem de redibuixar. I un altre problema és l’emergència del jo quan hem de parlar de nosaltres. La periodista Leila Guerriero diu que li molesta el jo d’alguns periodistes de televisió, el jo espectacle. Però també el jo que es posa davant de la notícia. En aquests casos, diu, “la primera persona serveix perquè diguin mira quin heroi”. Però els periodistes no som herois. Els periodistes no salvem el món. Només intentem conscienciar la gent perquè ho faci.
Nereida Carrillo 