Arxius | febrer, 2012

Sheldon Adelson, el joc en persona

23 febr.
(Article publicat al 324.cat)

El magnat Sheldon Adelson és un home de contrastos, acostumat a una cosa i a tot el contrari. Tant en la vida personal com en els negocis, el vuitè home més ric dels Estats Units ha sabut guanyar i perdre. I al final ha jugat sempre. Potser per això pilota una gran empresa dedicada al joc, una companyia de casinos i resorts amb seu a Las Vegas que es va establir a l’Àsia i que ara busca un lloc per expandir els seus tentacles a Europa.

Nascut a Boston el 1933, Sheldon Adelson va créixer en una família modesta. Fill d’un taxista ucraïnès, el vuitè home en el rànquing dels més adinerats, va viure tota la infància en un pis d’una sola habitació a Boston; una casa lluny del luxe de què gaudeix ara el gairebé octogenari, un home amb un patrimoni que, segons els càlculs de Forbes, supera els 21.000 milions de dòlars.

Empresari precoç, Sheldon Adelson va obrir el primer negoci amb només 12 anys, quan venia diaris en un quiosc de premsa. Quatre anys després es va reinventar i va dedicar-se alnegoci de les màquines expenedores de caramels. Els diaris i els caramels van deixar pas a una etapa en què va treballar com a agent hipotecari, assessor d’inversions i consultor de finances. Adelson ha creat i fet prosperar més d’una cinquantena d’empreses, entre les quals Comdex, una fira de la indústria informàtica que es va convertir en referència del sector.

Continua llegint

Anuncis

El web 2.0: buscant un futur plegats

21 febr.
(Article publicat al número 154 de la revista Capçalera)
El web 2.0 neix de la demanda de l’audiència de participar i de l’estratègia dels mitjans de compartir. Eclosiona l’any 2005 i acaba arrelant més tard amb diferents models i velocitats.

Els lectors comencen a participar activament mitjançant fòrums, comentaris i blogs entre el 2004 i el 2006. Assistim a l’auge del web 2.0. Tot i això, el director de Vilaweb, Vicent Partal, recorda provatures de complicitat amb els internautes ja el 1996. Aquesta complicitat, explica el subdirector de La Vanguardia, Enric Sierra, és un valor perquè un lector “copartícep del mitjà és teu per sempre”, tot i que admet cert “xoc” inicial entre alguns periodistes.

Les peces informatives s’obren llavors a comentaris, que El Periódico revisa a posteriori, el 324.cat prèviament i La Vanguardia opta per un triple model: combina notícies sense comentaris, amb moderació prèvia i gestió a posteriori. Per contra, a Vilaweb, no n’admeten: “li fan mal al procés informatiu”, argumenta Partal. El consultor de social media d’El Periódico, Saül Gordillo, veu els comentaris com “una eina antiga” que el director del 324.cat, Jordi Lucea, creu que s’està “redimensionant” per la puixança de les xarxes socials.

Continua llegint

Sarkozy s’estrena a Twitter hores abans d’anunciar que es presenta a la reelecció

15 febr.
(Article publicat al 324.cat)
 

El president francès, Nicolas Sarkozy, és l’últim d’afegir-se al club, el club dels polítics que s’estrenen a Twitter amb l’horitzó d’una cita electoral. Només unes hores abans de l’entrevista televisada on s’espera que anunciï que es presentarà a la reelecció, Sarkozy ha obert un compte personal en aquesta xarxa de microblogging. Ho ha fet amb un missatge de 140 caràcters que apareix només dos mesos abans de la primera volta de les presidencials franceses, prevista per aquest abril.

Amb aquest missatge, el president de la República Francesa es llançava a la tuitosfera i convidava a seguir-lo:

La crida ha tingut efecte, perquè en poc més de quatre hores el compte de Sarkozy fregava els 24.000 seguidors, una xifra que fins i tot supera un altre compte més antic vinculat al president de la República: el del seu comitè de campanya, amb una xifra de seguidors que no arriba als 23.000.

L’estratègia del Sarkozy tuitaire s’assembla a la d’altres polítics en campanya quant a temps, tot i que no tant en les formes. Altres col·legues van compartir Twitter amb l’equip de campanya; el de Sarkozy és, almenys de moment, un compte personal. En la descripció no fa cap referència a les eleccions, ni al partit; es presenta com a president de la República Francesa i només segueix el compte de l’Elisi. Això dista de l’estratègia d’Obama, que vincula el seu compte a les eleccions del 2012, i el gestiona amb missatges compartits entre el seu equip de campanya i ell mateix, que firma “BO” per diferenciar-los. Rubalcaba i Rajoyen van copiar l’estratègia de cara als comicis del 20-N.
Continua llegint

Comunicació Política 2.0: ser-hi o creure-s’ho

13 febr.

Els partits polítics tradicionals es plantejaven fa uns anys l’estratègia a les xarxes socials en termes shakespearians: ser-hi o no ser-hi. Ara que la majoria de formacions i polítics han pujat al tren del 2.0, la disjuntiva és una altra: ser-hi o creure-s’ho. Xarxes socials com ara Twitter o Facebook s’estan convertint en eines de comunicació política gairebé imprescindibles. I si bé encara no s’ha demostrat si produeixen un efecte en l’electorat -i sobretot en quin sentit-, el que resulta evident és que renunciar-hi suposa una pèrdua de visibilitat, d’espais comunicatius i de conversa que els partits polítics no es poden permetre.

L’efervescència de la comunicació política en les xarxes socials s’ha de situar en un context de crisi i canvis, i no només ens referim a una conjuntura d’asfíxia econòmica, sinó a la crisi de la política, de la comunicació i del periodisme, que revelen cada vegada una incapacitat major per connectar amb la societat. I si les xarxes socials resulten poderoses en alguna cosa és en la seva capacitat per crear connexions: així ho han demostrat moviments socials que s’han estès i s’han fet forts gràcies a les xarxes com ara les revoltes de la primavera àrab, el 15-M espanyol, el moviment Occupy Wall Street a l’altra banda de l’atlàntic o el de la societat islandesa, que ha creat una nova Constitució emprant Facebook per consensuar-la . Però que les xarxes socials tinguin una gran capacitat per connectar no vol dir que aquestes connexions s’estableixin sempre. I és aquí on hem de situar la diferència, el dilema dels partits polítics tradicionals a l’hora de fer front a l’estratègia 2.0: ser-hi o creure-s’ho.

Per saber quin d’aquests dos camins s’escullen, podem fixar-nos en alguns indicis. Ens referim a indicis relacionats amb l’oportunitat d’obertura del perfil, el nom amb què s’obre, la gestió del perfil i dels missatges i la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. De tots aquests aspectes en vaig parlar en el taller de comunicació política 2.0 que vaig impartir el passat 22 de desembre en el Màster CALSI (Continguts i Aspectes Legals de la Societat de la Informació) de la Universitat Politècnica de València (UPV).

Continua llegint

Descobrint com piulem

8 febr.

¿Quin ús fem tots plegats de Twitter? En moltes ocasions, m’he fet aquesta pregunta i en alguna, me l’he autoaplicat. Per respondre-la, he començat a mirar enrere i revisar piulades i piulades, com aquell qui, en època analògica, mirava un àlbum de fotos. He recollit aquesta estona entretinguda en un storify en què intento explicar sobre què, com i amb quina finalitat vaig anar piulant durant el 2011. Aquí el teniu: “Piulant enrere: un any en 1.030 piulades“.

Escoltar, oblidar i votar

2 febr.

El passat 19 de gener, juntament amb la doctora i directora del grup de recerca Comress-Incom UAB, Carme Ferré, vam participar en el congrés “Comunicació i risc  de l’Associació Espanyola d’Investigació en Comunicació  (AEIC) , on vam avançar els primers resultats d’un estudi de recepció de la informació electoral a Catalunya.

En la trobada que es va fer a la URV, a Tarragona, vam presentar la comunicació  La recepció dels missatges mediàtics en campanya electoral: entre el desinterès i el rebuig, desgranant les dades més rellevants d’una investigació en curs basada en el cas de les eleccions del 28 de novembre de 2010 al Parlament de Catalunya.

La recerca s’ha realitzat amb una eina metodològica innovadora, que hibrida mètodes qualitatius i quantitatius, i que va suposar el monitoratge de 22 persones durant els 15 dies de durada de la campanya electoral. En total, l’estudi va incloure 295 qüestionaris.

Els resultats obtinguts proven un consum mediàtic intensiu, continuat, multimèdia i multiformat i, malgrat això, una pobre penetració de la informació electoral dels mitjans en l’audiència.

Continua llegint