Reportatge sobre l’evolució de les xarxes a “Capçalera”

En el bienni 2009-2010 van ser molts els mitjans, les empreses i les organitzacions que van pujar al tren de les xarxes socials obrint comptes a Twitter i a Facebook. Des d’aquella etapa inicial, les xarxes han canviat molt: s’han diversificat i s’han sofisticat. I la comunicació que es fa a través d’aquests canals també ha evolucionat. El caos i el desconeixement inicial han mutat en estratègia, el contingut replicat ha estat personalitzat i s’ha passat de voler captar usuaris a pes a anhelar seguidors compromesos.

Al número 165 de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes, analitzo aquestes i altres transformacions que han viscut les xarxes. El reportatge compta amb les aportacions de professionals com ara Carlota Martí, del departament de premsa de la Comissió Europea a Barcelona, Juan Antonio Hidalgo, de l’equip de comunicació del Banc Sabadell i Sergi Xaudiera, estrateg de xarxes socials a la Generalitat de Catalunya. La peça es pot llegir fent clic a la imatge que apareix a sota o bé en aquest enllaç a la web del Col·legi de Periodistes.

El reportatge analitza l’evolució de les xarxes socials.

Twitter i altres xarxes: de cools a caòtiques?

L’evolució i els darrers canvis en les xarxes socials ens han descol·locat i hem de resituar-nos. Twitter i altres plataformes similars s’han fet massa grans, ens han desbordat i necessitem més filtres que vinguin a salvar-nos. Abans trobàvem coses interessants, ara ens perdem; abans conversàvem més, ara ens tallem; abans no hi havia tuits promoguts pels quals ara ens irritem. El veterà periodista Mathew Ingram analitza alguns d’aquests inconvenients en un brillant article sobre la relació amor-odi que confessa tenir amb Twitter, una reflexió amb què molts ens podem identificar. Explica que el fascina la informació en temps real i la diversitat temàtica però també lamenta la seva addicció a una xarxa on hi ha cada vegada més soroll, menys llibertat i menys conversa.

Els canvis que estan moldejant les xarxes socials comporten el risc que deixen de ser llamineres per esdevenir caòtiques i que per tant les rebutgem pel seu soroll i el seu excés. Però és aquí on hem de fer valdre la part amorosa d’aquesta relació dual, gestionar l’abundància amb filtres més espessos i resituar les xarxes en allò que ens va fascinar: les històries, la conversa, la seva facilitat i el seu esperit obert. Les demandes de SOS han inspirat ja algunes passes per posar portes al caos.

Twitter y otras redes sociales, ¿de cools a caóticas?

La evolución y los últimos cambios en las redes sociales nos han descolocado y debemos resituarnos. Twitter y otras plataformas similares se han hecho demasiado grandes, nos han desbordado y necesitamos más filtros que vengan a salvarnos. Antes encontrábamos cosas interesantes, ahora nos perdemos; antes conversábamos más, ahora nos cortamos, antes no había tuits promovidos que ahora nos irritan. El veterano periodista Mathew Ingram analiza algunos de estos inconvenientes en un brillante artículo sobre la relación amor-odio que confiesa tener con Twitter, una reflexión con la que muchos nos podemos identificar. Explica que le fascina la información en tiempo real y la diversidad temática pero también lamenta su adicción a una red donde hay cada vez más ruido, menos libertad y menos conversación.

Los cambios que están moldeando las redes sociales conllevan el riesgo de dejar de hacerlas atractivas para convertirlas en caóticas y que por tanto las repudiemos por su ruido y su exceso. Pero es aquí donde tenemos que hacer valer la parte amorosa de esta relación dual, gestionar la abundancia con filtros más espesos y resituar las redes en lo que nos fascinó en ellas: las historias, la conversación, su facilidad y su espíritu abierto. Las demandas de SOS han inspirado ya algunos pasos para poner puertas al caos.

Exhibicionisme a Twitter i altres vicis

Tot i que sovint es manté al marge dels grans estudis sobre el comportament humà, una mirada pacient i escrupolosa als missatges de Twitter resultaria molt reveladora per a estudis sociològics, psicològics, d’usos del temps i, fins i tot, d’ortografia. La cadència constant de missatges de 140 caràcters d’aquesta xarxa de microblòguing ens aporta, un reflex -incomplet però valuós- de nosaltres, de la nostra societat, del nostre temps.

En funció del criteri que ens fixem, trobarem molts tipus de tuitaires. Així, si prenen com a base amb quina freqüència tuitegen, trobarem tuitaires assidus, inconstants, esporàdics i verborreics. Personalment, els que més m’atabalen són aquests últims, que entenc com una mena d’spam evolucionat en una identitat digital que assalta constantment el teu time line.

Sarkozy s’estrena a Twitter hores abans d’anunciar que es presenta a la reelecció

(Article publicat al 324.cat)

 

El president francès, Nicolas Sarkozy, és l’últim d’afegir-se al club, el club dels polítics que s’estrenen a Twitter amb l’horitzó d’una cita electoral. Només unes hores abans de l’entrevista televisada on s’espera que anunciï que es presentarà a la reelecció, Sarkozy ha obert un compte personal en aquesta xarxa de microblogging. Ho ha fet amb un missatge de 140 caràcters que apareix només dos mesos abans de la primera volta de les presidencials franceses, prevista per aquest abril.

Amb aquest missatge, el president de la República Francesa es llançava a la tuitosfera i convidava a seguir-lo:

Bonjour à tous, je suis très heureux de lancer aujourd’hui mon compte #Twitter. Merci à ceux qui voudront bien me suivre! – NS

— Nicolas Sarkozy (@NicolasSarkozy) febrero 15, 2012

La crida ha tingut efecte, perquè en poc més de quatre hores el compte de Sarkozy fregava els 24.000 seguidors, una xifra que fins i tot supera un altre compte més antic vinculat al president de la República: el del seu comitè de campanya, amb una xifra de seguidors que no arriba als 23.000.

L’estratègia del Sarkozy tuitaire s’assembla a la d’altres polítics en campanya quant a temps, tot i que no tant en les formes. Altres col·legues van compartir Twitter amb l’equip de campanya; el de Sarkozy és, almenys de moment, un compte personal. En la descripció no fa cap referència a les eleccions, ni al partit; es presenta com a president de la República Francesa i només segueix el compte de l’Elisi. Això dista de l’estratègia d’Obama, que vincula el seu compte a les eleccions del 2012, i el gestiona amb missatges compartits entre el seu equip de campanya i ell mateix, que firma “BO” per diferenciar-los. Rubalcaba i Rajoyen van copiar l’estratègia de cara als comicis del 20-N.

Comunicació Política 2.0: ser-hi o creure-s’ho

Els partits polítics tradicionals es plantejaven fa uns anys l’estratègia a les xarxes socials en termes shakespearians: ser-hi o no ser-hi. Ara que la majoria de formacions i polítics han pujat al tren del 2.0, la disjuntiva és una altra: ser-hi o creure-s’ho. Xarxes socials com ara Twitter o Facebook s’estan convertint en eines de comunicació política gairebé imprescindibles. I si bé encara no s’ha demostrat si produeixen un efecte en l’electorat -i sobretot en quin sentit-, el que resulta evident és que renunciar-hi suposa una pèrdua de visibilitat, d’espais comunicatius i de conversa que els partits polítics no es poden permetre.

L’efervescència de la comunicació política en les xarxes socials s’ha de situar en un context de crisi i canvis, i no només ens referim a una conjuntura d’asfíxia econòmica, sinó a la crisi de la política, de la comunicació i del periodisme, que revelen cada vegada una incapacitat major per connectar amb la societat. I si les xarxes socials resulten poderoses en alguna cosa és en la seva capacitat per crear connexions: així ho han demostrat moviments socials que s’han estès i s’han fet forts gràcies a les xarxes com ara les revoltes de la primavera àrab, el 15-M espanyol, el moviment Occupy Wall Street a l’altra banda de l’atlàntic o el de la societat islandesa, que ha creat una nova Constitució emprant Facebook per consensuar-la . Però que les xarxes socials tinguin una gran capacitat per connectar no vol dir que aquestes connexions s’estableixin sempre. I és aquí on hem de situar la diferència, el dilema dels partits polítics tradicionals a l’hora de fer front a l’estratègia 2.0: ser-hi o creure-s’ho.

Per saber quin d’aquests dos camins s’escullen, podem fixar-nos en alguns indicis. Ens referim a indicis relacionats amb l’oportunitat d’obertura del perfil, el nom amb què s’obre, la gestió del perfil i dels missatges i la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. De tots aquests aspectes en vaig parlar en el taller de comunicació política 2.0 que vaig impartir el passat 22 de desembre en el Màster CALSI (Continguts i Aspectes Legals de la Societat de la Informació) de la Universitat Politècnica de València (UPV).

Descobrint com piulem

¿Quin ús fem tots plegats de Twitter? En moltes ocasions, m’he fet aquesta pregunta i en alguna, me l’he autoaplicat. Per respondre-la, he començat a mirar enrere i revisar piulades i piulades, com aquell qui, en època analògica, mirava un àlbum de fotos. He recollit aquesta estona entretinguda en un storify en què intento explicar sobre què, com i amb quina finalitat vaig anar piulant durant el 2011. Aquí el teniu: “Piulant enrere: un any en 1.030 piulades“.