Pocs i amb presses

 (Reportatge publicat al número 161 de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes)

Les xarxes socials alimenten les falses notícies, però també es converteixen en eines per contrastar la informació

Alguns errors de verificació als mitjans evidencien com la precarietat i les presses minven la qualitat periodística. En uns temps en què contrastar és més difícil i tanmateix més necessari, les habilitats digitals i la comunitat poden ajudar els periodistes a estirar el fil dels rumors per veure si al final del cabdell, hi ha o no notícia.

“Aquest és l’error central de la història. Crèiem tenir verificada una fotografia que no havíem verificat”. El director d’El País, Javier Moreno, reconeixia així l’error de la capçalera del grup Prisa quan al gener passat va publicar una foto de l’expresident d’Hugo Chávez que va resultar falsa. Si bé ha estat una de les pífies més sonades, n’hi ha hagut d’altres. En 2011, Associated Press va distribuir una imatge del suposat cadàver de Bin Laden que era un muntatge. I un any abans, l’agència EFE va difondre una instantània de nens ferits a Gaza el 2006 com si fos de víctimes saharauís. En tots dos casos i en alguns d’altres, els mitjans van caure en el parany. Tot i que aquest tipus d’errors no són generalitzats, el degoteig de casos alimenta el debat sobre les causes i els antídots, sobre si estem estirant prou bé del fil dels rumors per desfer el garbuix de la informació.

Portada del número 161 de la revista “Capçalera”

Per què de vegades no la verifiquem prou? La presidenta del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), Llúcia Oliva, i la periodista especialitzada en Internet Sílvia Cobo coincideixen a assenyalar el neguit per la immediatesa, la precarietat de les redaccions i la mercantilització de la informació com algunes causes. “Hi ha qui pensa que la informació és més un producte que un dret de la gent -assegura Oliva-. I no té tanta cura per verificar”. La presidenta del CIC afegeix que els acomiadaments de peridistes -més de 10.000 des del 2008 segons la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (Fape)- està afectant a la qualitat dels continguts periodístics i fan que la informació tingui menys controls abans de ser difosa. De la seva banda, Cobo fa èmfasi en la deixadesa periodística en alguns casos: “Sembla que el periodisme de declaracions ens treu la responsabilitat de verificar”. Lamenta que “l’obsessió pel trànsit” en algunes versions digitals de grans capçaleres estigui provocant que es traspassin “les línies vermelles” de contrastar. I aposta per formar més els periodistes en habilitats digitals.

El periodisme no és per a mediocres, o sí?

“La qüestió no és ser ètic o no ser ètic, sinó humanitzar-nos o deshumanitzar-nos”. La sentència, clara, directa, colpidora, és del veterà periodista colombià i expert en ètica periodística Javier Darío Restrepo. Dimecres va pronunciar a Barcelona la conferència “Senyals d’identitat de l’ètica”, una xerrada organitzada pel Col·legi de Periodistes. En la seva intervenció, sàvia i gratificant, Restrepo va encadenar sentències com aquesta amb què es va aproximar a l’ètica i ens va convidar a reflexionar sobre nosaltres i sobre la nostra professió. Els seus pensaments, les seves reflexions, alhora serenes i punxants, van eixamplar molts dels interrogants que des de fa temps em ronden pel cap sobre el futur de la nostra professió.

Restrepo afirma que “l’ètica emana de l’interior de les persones, del propi instint”. I jo em pregunto: els periodistes, ens escoltem prou? Seguim prou el nostre instint? O en ocasions ens adapten a contracor a allò que no ens agrada, a allò a què ens veiem abocats, a allò que ens imposen una vegada i la segona assimilem, a allò que ens entestem en anomenar “rutines” per calmar el nostre desassosec?