Condicionen les xarxes el vot?

En uns dies caniculars d’agost, on la política espanyola -amb Rajoy “amenaçant” de convocar terceres eleccions pel dia de Nadal- sembla la pel·lícula d’El día de la marmota, és pertinent preguntar-nos quin impacte tenen internet i les xarxes socials en les urnes. Condicionen el vot? Ens empenyen a la participació? Enriqueixen el nostre punt de vista amb opinions divergents o són el que s’ha anomenat una “càmera d’eco”, on la comunitat de seguidors simplement fa ressonar les nostres idees? Al número de juny de la revista Capçalera, abordo aquest tema amb entrevistes a investigadors com Òscar Coromina, Ana Sofía Cardenal, Sílvia Majó i Camilo Cristancho.

En les beceroles d’internet, els ferms defensors de les noves eines auguraven un espai de catapulta per a la democràcia, un lloc de participació, conversa i enriquiment. Era una previsió encertada o massa optimista, fruit de la fascinació? Podeu llegir aquí la peça “Lector digital, votant volàtil?“

El periodisme “volàtil”, a debat

D’esquerra a dreta: Aira, Carrillo, Perales y Maymó.

Com podem millorar la informació política perquè interessi a la gent? De quina manera hem de caminar cap a un periodisme que conciliï l’entreteniment i la informació, la crítica i la pluralitat? Els periodistes s’han apropat massa al poder? Preguntes com aquestes es van plantejar dijous passat, 4 de juliol, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, on va tenir lloc un debat professional amb motiu de la presentació del meu primer llibre El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa?.

El cap de la secció de política de TV3, Ernest Maymó; la professora de la Universitat de Vic Cristina Perales i el periodista i professor Toni Aira van intervenir en el col·loqui que vaig moderar. S’hi van posar sobre la taula algunes de les qüestions que planteja l’obra, com ara l’espectacularització de la informació política, la tendència a la campanya permanent o l’excessiva dependència del periodisme de declaracions. El debat va ser ben viu i el públic assistent va enriquir-lo amb preguntes i reflexions sobre la necessitat d’un periodisme polític més incisiu, la conveniència de plantar-nos a les rodes de premsa sense preguntes o la participació política que es vehicula a través de les xarxes socials.

El xou nostrat: infoentreteniment i eleccions

El divendres 14 de desembre de 2012 vaig defensar la meva tesi doctoral, dirigida per la directora de Comress-Incom UAB, Carme Ferré, i que aborda la influència de l’entreteniment en la informació electoral i el procés de recepció d’aquests continguts hibridats del periodisme polític. El xou nostrat. L’infoentreteniment en el contingut i la recepció del periodisme electoral a Catalunya en els casos de les eleccions de 2008 i 2010 conclou que més de la meitat dels espectadors quasi no recorda aspectes concrets de la informació electoral però sí els aspectes dramatitzats.

En la defensa de la meva tesi doctoral

La tesi va ser qualificada amb Cum Laude després de ser avaluada per un tribunal presidit pel doctor Enric Marín (UAB) i compost també pels doctors Jordi Farré (URV) i Lluís Pastor (UOC). La investigació combina una part teòrica en què es revisa la literatura científica sobre l’infoentreteniment, la seva història i les seves característiques, amb una altra d’empírica, basada en els casos de la cobertura mediàtica a Catalunya de les campanyes electorals de 2008 i 2010. El treball de camp inclou anàlisis de contingut i de recepció, aquesta última amb una eina que combina tècniques qualitatives i quantitatives i que va suposar la monitorització d’un grup de persones durant tota la campanya de 2010. En total, s’han analitzat més de 900 elements informatius en l’anàlisi de contingut i més de 300 qüestionaris de recepció i valoració de la informació electoral en l’anàlisi de recepció.

Política i por: sabem que no hi ha llops

“Vigileu, que vindrà el llop!” El que podria ser part d’un conte infantil per atemorir els nens s’ha convertit en el principal discurs d’una part dels mitjans de comunicació. A pocs dies perquè comenci la campanya electoral a Catalunya, no cal ser molt perspicaç per endevinar que el discurs de la por serà el dominant. Ho ha sigut darrerament amb declaracions com les de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, que ha assegurat que els títols universitaris no valdrien a una Catalunya independent o les del vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, que va insinuar que el govern espanyol havia d’enviar una “brigada de la Guàrdia Civil” a Catalunya, unes paraules que després va retirar.

Avui a les portades dels diaris, veiem tot un reguitzell d’amenaces i prediccions de desgràcies: en la d’El Mundo, una “Catalunya independent perdria el 19% del PIB”, en la de La Razón “La independència de Catalunya xocaria amb 15 països de la UE”. Des de fa ja massa dies, alguns mitjans de comunicació ens tracten com nens petits, aquests mitjans que han d’informar per fomentar la llibertat d’elecció en democràcia es dediquen a espantar com si visquéssim en un Halloween perpetu, com si no sabéssim que allà fora no hi ha llops, o almenys no hi ha més llops que nosaltres mateixos.