Pocs i amb presses

 (Reportatge publicat al número 161 de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes)

Les xarxes socials alimenten les falses notícies, però també es converteixen en eines per contrastar la informació

Alguns errors de verificació als mitjans evidencien com la precarietat i les presses minven la qualitat periodística. En uns temps en què contrastar és més difícil i tanmateix més necessari, les habilitats digitals i la comunitat poden ajudar els periodistes a estirar el fil dels rumors per veure si al final del cabdell, hi ha o no notícia.

“Aquest és l’error central de la història. Crèiem tenir verificada una fotografia que no havíem verificat”. El director d’El País, Javier Moreno, reconeixia així l’error de la capçalera del grup Prisa quan al gener passat va publicar una foto de l’expresident d’Hugo Chávez que va resultar falsa. Si bé ha estat una de les pífies més sonades, n’hi ha hagut d’altres. En 2011, Associated Press va distribuir una imatge del suposat cadàver de Bin Laden que era un muntatge. I un any abans, l’agència EFE va difondre una instantània de nens ferits a Gaza el 2006 com si fos de víctimes saharauís. En tots dos casos i en alguns d’altres, els mitjans van caure en el parany. Tot i que aquest tipus d’errors no són generalitzats, el degoteig de casos alimenta el debat sobre les causes i els antídots, sobre si estem estirant prou bé del fil dels rumors per desfer el garbuix de la informació.

Portada del número 161 de la revista “Capçalera”

Per què de vegades no la verifiquem prou? La presidenta del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), Llúcia Oliva, i la periodista especialitzada en Internet Sílvia Cobo coincideixen a assenyalar el neguit per la immediatesa, la precarietat de les redaccions i la mercantilització de la informació com algunes causes. “Hi ha qui pensa que la informació és més un producte que un dret de la gent -assegura Oliva-. I no té tanta cura per verificar”. La presidenta del CIC afegeix que els acomiadaments de peridistes -més de 10.000 des del 2008 segons la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (Fape)- està afectant a la qualitat dels continguts periodístics i fan que la informació tingui menys controls abans de ser difosa. De la seva banda, Cobo fa èmfasi en la deixadesa periodística en alguns casos: “Sembla que el periodisme de declaracions ens treu la responsabilitat de verificar”. Lamenta que “l’obsessió pel trànsit” en algunes versions digitals de grans capçaleres estigui provocant que es traspassin “les línies vermelles” de contrastar. I aposta per formar més els periodistes en habilitats digitals.

El periodisme en convulsió o l’adéu al “Nachrichten”

El periodisme ha canviat tant en els darrers anys que ha deixat obsoletes algunes de les paraules que s’empren per referir-s’hi. És el cas de “Nachrichten”, en alemany, que vol dir “notícies” i que es pot descomposar en dos termes: “Nach”, que traduiríem com “després” i “Richten”, que vol dir “fets”. El periodisme s’entenia, per tant, com aquell relat que es produeix amb posterioritat als fets. Avui, aquest binomi s’ha evaporat: ja no ens esperem a narrar després i ja no ens limitem a explicar només fets.

Els mitjans de notícies 24 hores, però també internet i les xarxes socials, han evolucionat el periodisme cap a la immediatesa i la ubiqüitat, metamorfosejant les rutines i també els continguts dels relats. Ho sap bé Sohaib Athar, un consultor informàtic, que era veí de Bin Laden a Abottabad (Paquistan) i que, sense ser-ne conscient, va narrar a través de Twitter l’operació dels EUA per matar l’home més buscat del món. I aquest és només un exemple. Les rodes de premsa, les protestes als carrers, el rescat de miners atrapats i molt més es transmet en directe, amb escenificacions incloses, arreu del món.

La immediatesa i la ubiqüitat representen sens dubte dos guanys: ens permeten saber més, saber-ho més ràpid i allà on siguem. Però també comporten riscos -n’identificarem almenys dos d’importants- i una conseqüència palpable que impacta en el que concebem com periodisme.