SOS: rescatem la llengua i les fonts

Des de fa una setmana i quatre dies vivim en un país que, en termes oficials, “ha declarat la seva intenció de sol·licitar finançament europeu per recapitzalitzar els bancs”. La premsa internacional descriu aquesta realitat com “rescat” i els mitjans del nostre entorn, en un mal entès exercici d’equidistància, es limiten a dir que l’executiu de Rajoy demana una “línia de crèdit” que els mitjans estrangers anomenen “rescat”. Aquest ventall de possibilitats no és un exercici de sinònims sinó més aviat una mostra de com l’instrument més útil per comunicar-nos pot impedir que ens entenguem.

En un article magistral, la revista Time intentava explicar perquè Rajoy es resisteix a pronunciar la paraula “rescat”: perquè va negar fins a la sacietat aquest futur, perquè no vol comparacions amb Grècia, Irlanda i Portugal i perquè intenta avortar qualsevol sospita que acabarà com els governants dels països rescatats, és a dir, fora del poder. El cert és que les circumstàncies no eviten la realitat i que en descriure una hipoteca com un premi de loteria, Rajoy ha inaugurat els paraeufemismes, sí, aquells termes que van més enllà d’endolcir la realitat i intenten crear-ne una de nova, meravellosa, inexistent.

Repensant-nos: del periodisme al p@riodisme

Vingut des de la Universitat de Colúmbia, David Klatell ens ha donat una pista per repensar-nos: “Apple needs content!”. En una conferència al Caixafòrum, organitzada pel Col·legi de Periodistes i presentada per Josep Cuní, aquest periodista i docent dels EUA ha advertit que la tecnologia necessita continguts i ha pronosticat que les empreses tecnològiques compraran mitjans i potenciaran els continguts periodístics ben aviat. Ara és l’hora dels periodistes! Malgrat la brutal crisi de l’ofici i la crisi econòmica que patim, Klatell ha aportat una visió optimista amb un horitzó a dos o tres anys i ha sigut molt clar: “Els canvis tecnològics i en els negocis necessiten les destreses, l’ètica i molts més valors que separen els periodistes professionals dels periodistes ciutadans”.

Durant la xerrada, Klatell va llençar moltes altres reflexions interessants que es poden recuperar al hashtag #CPCFutur o en aquest Tweetdoc, però jo em quedo amb la idea que les empreses tecnològiques absorbiran les empreses de mitjans i que serà en aquest nou escenari on els periodistes farem el que millor sabem fer: continguts narratius i de qualitat. La idea que Apple, Amazon i Yahoo són el futur del periodisme va ser tan impactant com polèmica a la sala. En el camí post-xerrada cap al metro, ho vam comentar amb alguns col·legues. Alguns no ho veien clar, defensaven que sí ja ara Yahoo enllaça notícies, per què les ha de comprar? Val, d’acord. Però no ens quedem en l’avui, pensem més enllà; no ens quedem amb l’expressió literal, pensem en la idea: la tecnologia necessita continguts!

Linkgrafia del curs “Comunicació política i ciutadana 2.0”

Aquest dimarts, 12 de juny, he impartit el curs “Comunicació política i ciutadana 2.0: eines i usos” al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona. La classe ha estat molt participativa, entre tots hem compartit experiències i punts de vista. Tot plegat, molt enriquidor. Per continuar debatent, us deixo una “Linkgrafia” feta amb Storify que també pot servir de tast per tots aquells que tinguin previst assistir a la propera edició del curs, aquest 10 de juliol, a Girona.

Cap a la smart city: “Barcelona, fes-te intel·ligent”

Els telèfons mòbils van ser els primers en proposar una versió intel·ligents d’ells mateixos. Després de l’explosió dels smartphones, hem sentit a parlar de moltes coses suposadament intel·ligents com ara la smartTV o els smart museus. I ara vivim una efervescència de les anomenades smart cities, sobre les quals es va debatre aquest dimarts en el BDigital Global Congress. Sí, hem passat del “Barcelona, posa’t guapa” al “Barcelona, fes-te intel·ligent”. El futur, diuen.

Envoltat encara per una nebulosa, el concepte de smart city té a veure amb una ciutat en què la tecnologia permet millorar la gestió d’allò públic comptant amb la participació ciutadana. Els ponents del congrés van enumerar els reptes: un entorn de big data, en què les dades generades són immenses i s’han de gestionar eficientment, en temps real, garantint la seguretat i amb l’objectiu que s’adequïn a les necessitats de cada persona. L’aplicació d’aquests sistemes és clara i la imaginació i la realitat ens poden donar molts exemples: aplicacions per veure on hi ha aparcament, eines de pagament a través del mòbil, aplicacions per consultar les incidències del trànsit rodat o del transport públic, per saber l’estat de les platges o eines per una gestió eficient l’enllumenat.

Felipe Aranguren, iaioflauta: “El que ens prenen, ens ho prenen per sempre”

(Article publicat a SomAtents.com)

“Escolta, si us plau, baixa una mica el volum de la música, que m’entrevisten”. El iaioflauta Felipe Aranguren fa aquesta demanda a un cambrer d’un bar cantoner prop de l’estació de RENFE de Sant Andreu, on ha arribat a la cita puntual i previngut, amb paraigua a la mà. Parlem amb ell dies després del primer aniversari del 15-M i abans de l’ocupació iaioflautera d’oficines de Bankia. Aranguren es posa còmode per encetar el que anomena la seva “allau”. S’asseu entre el vidre del carrer i la màquina escurabutxaques del bar, i compon una imatge d’on ens trobem: entre la gent que passa i el capitalisme de casino. Allà, tan físicament encaixonat com mentalment lliure, parla dels iaioflautes, del moviment 15-M, d’economia, de sanitat, d’educació, d’humanitat.

“Jo i el primer nucli dels iaioflautes havíem estat en la lluita contra Franco i després per la democràcia. Però hi ha gent que ha pres consciència més tard, ara, amb la crisi. Han estat vivint molt tranquils i de sobte prenen consciència: els seus fills no tenen treball, els seus néts no tenen futur.” Aranguren descriu així els integrants dels iaioflautes, un moviment que va néixer l’octubre passat per la lluita social en un món fotut que el iaioflauta veu així: “No conec ningú que no tingui en la família gent aturada, gent amb l’aigua al coll. El que fan ara les famílies és intentar aguantar. Però això també té un límit. És a dir, no els hi pots demanar als avis que, amb la seva pensió, mantinguin als fills i als néts. Perquè les pensions són miserables. Gent que ha avalat els fills perquè poguessin tenir un pis ara es troben amb què els prenen la casa, gent que ha treballat tota la vida. Això és el terrible del sistema: que no mira la persona sinó el benefici.”