La teva marca personal vol que la cuidis

Tot a punt per a un curs de la LVP a Barcelona.

Entre els mesos de març i maig, vaig impartir uns tallers sobre marca personal i com comunicar a les xarxes socials per als integrants dels diferents equips de la Liga de Videojuegos Profesional. Avui dia, eines com Instagram, Twitter o Facebook s’han convertit en un canal de comunicació imprescindible per als esportistes i una via per aconseguir un vincle més ferm i durador amb els seus seguidors i admiradors. La majoria d’ells alimenten comptes amb milers o milions seguidors a diverses xarxes socials.

Per a un esportista, com per a molts altres professionals, no n’hi ha prou amb ser a les xarxes. Cal comunicar-se, remarcar allò que ens fa únics. I cal fer-ho amb una estratègia ben definida, amb coherència, creativitat i constància. Només així podrem tenir èxit i seduir un usuari, un ciutadà, que rep una quantitat d’impactes abrumadora cada dia.

Un moment del curs amb l’equip ASUS ROG ARMY. (Font: LVP)

Els tallers van ser molt dinàmics, vam debatre sobre com crear una marca personal, com relacionar-se amb la comunitat, com rebaixar la tensió si es produeix o com poden conviure en un mateix compte de xarxes socials l’aspecte professional i personal. Vam reflexionar sobre la qualitat dels seguidors que s’aconsegueixen provocant i sobre altres qüestions que resulten polèmiques. Un plaer.

Periodisme i xarxes socials: reflexions a la Canallesca

Les xarxes socials impacten en el periodisme.

Ara fa una setmana, la Canallesca em va convidar a un sopar-tertúlia on vam reflexionar sobre el periodisme i les xarxes socials. Us deixo un tast de les reflexions que vam compartir amb aquests periodistes tarragonins que organitzen de forma continuada trobades amb professionals de l’ofici:

Bona nit,

En primer lloc, vull donar-vos gràcies per convidar-me i per escoltar-me. És encomiable que impulseu aquest tipus d’iniciatives, perquè el nostre ofici no només l’hem d’exercir, sinó que també l’hem de reflexionar.

Centraré la meva xerrada d’avui en la relació entre el periodisme i les xarxes socials, però abans deixeu-me fer unes pinzellades sobre la professió i els qui l’exercim. Ho faré des de les meves perspectives de periodista, professora i investigadora.

La primera pinzellada és de vernís, de brillantor, il·lusionant: el periodisme viu un moment únic, hi ha una comunió màgica entre professionals que volen explicar històries que importen i persones que es volen comprometre amb un periodisme de qualitat. El periodisme no està en crisi, el que està en crisi són alguns mitjans, models i valors. Estan en crisi alguns models de negoci, alguns formats, algunes estructures organitzatives. I ho estan també algunes rutines i filosofies caduques. I en alguns casos també valors i actituds com l’honestedat, l’empatia o la cerca de l’excel·lència.

La segona pinzellada és amb perfilador, per definir-nos millor. Diverses converses amb estudiants i amb fonts m’han fet reflexionar sobre com ens veuen, sobre el concepte que alguns tenen de què és un periodista: ens veuen molt encorbatats i poc de carrer, ens veuen més com a xoumans i poc com a relators d’històries que passen, de les desigualtats socials. En els darrers temps he percebut que alguns veuen als periodistes com poc professionals, massa grocs i gent que no escolta. Ens hem creat aquesta imatge que enterboleix la professió i l’hem de redibuixar. I un altre problema és l’emergència del jo quan hem de parlar de nosaltres. La periodista Leila Guerriero diu que li molesta el jo d’alguns periodistes de televisió, el jo espectacle. Però també el jo que es posa davant de la notícia. En aquests casos, diu, “la primera persona serveix perquè diguin mira quin heroi”. Però els periodistes no som herois. Els periodistes no salvem el món. Només intentem conscienciar la gent perquè ho faci.

Reportatge sobre l’evolució de les xarxes a “Capçalera”

En el bienni 2009-2010 van ser molts els mitjans, les empreses i les organitzacions que van pujar al tren de les xarxes socials obrint comptes a Twitter i a Facebook. Des d’aquella etapa inicial, les xarxes han canviat molt: s’han diversificat i s’han sofisticat. I la comunicació que es fa a través d’aquests canals també ha evolucionat. El caos i el desconeixement inicial han mutat en estratègia, el contingut replicat ha estat personalitzat i s’ha passat de voler captar usuaris a pes a anhelar seguidors compromesos.

Al número 165 de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes, analitzo aquestes i altres transformacions que han viscut les xarxes. El reportatge compta amb les aportacions de professionals com ara Carlota Martí, del departament de premsa de la Comissió Europea a Barcelona, Juan Antonio Hidalgo, de l’equip de comunicació del Banc Sabadell i Sergi Xaudiera, estrateg de xarxes socials a la Generalitat de Catalunya. La peça es pot llegir fent clic a la imatge que apareix a sota o bé en aquest enllaç a la web del Col·legi de Periodistes.

El reportatge analitza l’evolució de les xarxes socials.

Pocs i amb presses

 (Reportatge publicat al número 161 de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes)

Les xarxes socials alimenten les falses notícies, però també es converteixen en eines per contrastar la informació

Alguns errors de verificació als mitjans evidencien com la precarietat i les presses minven la qualitat periodística. En uns temps en què contrastar és més difícil i tanmateix més necessari, les habilitats digitals i la comunitat poden ajudar els periodistes a estirar el fil dels rumors per veure si al final del cabdell, hi ha o no notícia.

“Aquest és l’error central de la història. Crèiem tenir verificada una fotografia que no havíem verificat”. El director d’El País, Javier Moreno, reconeixia així l’error de la capçalera del grup Prisa quan al gener passat va publicar una foto de l’expresident d’Hugo Chávez que va resultar falsa. Si bé ha estat una de les pífies més sonades, n’hi ha hagut d’altres. En 2011, Associated Press va distribuir una imatge del suposat cadàver de Bin Laden que era un muntatge. I un any abans, l’agència EFE va difondre una instantània de nens ferits a Gaza el 2006 com si fos de víctimes saharauís. En tots dos casos i en alguns d’altres, els mitjans van caure en el parany. Tot i que aquest tipus d’errors no són generalitzats, el degoteig de casos alimenta el debat sobre les causes i els antídots, sobre si estem estirant prou bé del fil dels rumors per desfer el garbuix de la informació.

Portada del número 161 de la revista “Capçalera”

Per què de vegades no la verifiquem prou? La presidenta del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), Llúcia Oliva, i la periodista especialitzada en Internet Sílvia Cobo coincideixen a assenyalar el neguit per la immediatesa, la precarietat de les redaccions i la mercantilització de la informació com algunes causes. “Hi ha qui pensa que la informació és més un producte que un dret de la gent -assegura Oliva-. I no té tanta cura per verificar”. La presidenta del CIC afegeix que els acomiadaments de peridistes -més de 10.000 des del 2008 segons la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (Fape)- està afectant a la qualitat dels continguts periodístics i fan que la informació tingui menys controls abans de ser difosa. De la seva banda, Cobo fa èmfasi en la deixadesa periodística en alguns casos: “Sembla que el periodisme de declaracions ens treu la responsabilitat de verificar”. Lamenta que “l’obsessió pel trànsit” en algunes versions digitals de grans capçaleres estigui provocant que es traspassin “les línies vermelles” de contrastar. I aposta per formar més els periodistes en habilitats digitals.

Verificar, precisar i l’art d’unir paraules

L’error és dels que passarà a la història. El diari El País publicava dijous passat en portada una fotografia que, segons el rotatiu, mostrava el mandatari veneçolà, Hugo Chávez, convalescent, però que en realitat estava agafada d’un vídeo que corria per la xarxa des del 2008. Van ser els internautes que van advertir l’error majúscul i, paral·lelament, el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, es felicitava del seu olfacte per haver detectat l’enganyifa, ja que també van oferir al seu diari la instantània falsa.

La capçalera del grup Prisa va fer desaparèixer la foto del web, va retirar els exemplars i va redistribuir-ne de nous sense la foto falsa –una operació que va costar 225.000 euros– . El País es va disculpar als seus lectors -no als veneçolans, al principi- al web i a les xarxes socials, on l’incident ha aixecat polseguera. L’error del diari –a més de ser un exemple de males pràctiques en què cau el periodisme- ens ensenya moltes coses i ens fa reflexionar. Desgranem algunes qüestions del debat:

Comunicar bé és cosa de tots

El proper mes de novembre impartiré el curs sobre “Estratègies de comunicació per a Causes Socials” organitzat per media140 i que tindrà lloc a l’espai VilaWeb. Es tracta d’una formació en comunicació per a persones que no són periodistes o estudiants de periodisme però que igualment tenen interès en explicar històries i fer-se escoltar. I tant una cosa com l’altra tenen el seu què. Internet i les xarxes socials han fet que comunicar avui estigui a l’abast de tothom, però haurem d’aprendre a fer-ho amb criteri i eficiència perquè sigui cosa de tots.

Fa uns anys, recordo que algun polític estrenava vídeoblog i es felicitava perquè les eines de la xarxa, li permetien, deia, comunicar-se amb la gent “sense el filtre” dels mitjans. Avui el filtre som nosaltres i el nostre comportament, no els mitjans ni cap altra plataforma. Abans s’havia de passar el filtre per arribar-hi, avui el filtre és necessari per ser escoltat, per ser considerat. Perquè cal una estratègia de comunicació, una planificació de plataformes i xarxes socials, una escriptura fresca i humana, un comportament responsable i un ull posat en el posicionament perquè la nostra història no es perdi en la immensitat del ciberespai. I de tot això, en parlarem al curs de media140.

Twitter i altres xarxes: de cools a caòtiques?

L’evolució i els darrers canvis en les xarxes socials ens han descol·locat i hem de resituar-nos. Twitter i altres plataformes similars s’han fet massa grans, ens han desbordat i necessitem més filtres que vinguin a salvar-nos. Abans trobàvem coses interessants, ara ens perdem; abans conversàvem més, ara ens tallem; abans no hi havia tuits promoguts pels quals ara ens irritem. El veterà periodista Mathew Ingram analitza alguns d’aquests inconvenients en un brillant article sobre la relació amor-odi que confessa tenir amb Twitter, una reflexió amb què molts ens podem identificar. Explica que el fascina la informació en temps real i la diversitat temàtica però també lamenta la seva addicció a una xarxa on hi ha cada vegada més soroll, menys llibertat i menys conversa.

Els canvis que estan moldejant les xarxes socials comporten el risc que deixen de ser llamineres per esdevenir caòtiques i que per tant les rebutgem pel seu soroll i el seu excés. Però és aquí on hem de fer valdre la part amorosa d’aquesta relació dual, gestionar l’abundància amb filtres més espessos i resituar les xarxes en allò que ens va fascinar: les històries, la conversa, la seva facilitat i el seu esperit obert. Les demandes de SOS han inspirat ja algunes passes per posar portes al caos.