Tag Archives: internet

Periodisme i xarxes socials: reflexions a la Canallesca

4 des.
Les xarxes socials impacten en el periodisme.

Les xarxes socials impacten en el periodisme.

Ara fa una setmana, la Canallesca em va convidar a un sopar-tertúlia on vam reflexionar sobre el periodisme i les xarxes socials. Us deixo un tast de les reflexions que vam compartir amb aquests periodistes tarragonins que organitzen de forma continuada trobades amb professionals de l’ofici:

Bona nit,

En primer lloc, vull donar-vos gràcies per convidar-me i per escoltar-me. És encomiable que impulseu aquest tipus d’iniciatives, perquè el nostre ofici no només l’hem d’exercir, sinó que també l’hem de reflexionar.

Centraré la meva xerrada d’avui en la relació entre el periodisme i les xarxes socials, però abans deixeu-me fer unes pinzellades sobre la professió i els qui l’exercim. Ho faré des de les meves perspectives de periodista, professora i investigadora.

La primera pinzellada és de vernís, de brillantor, il·lusionant: el periodisme viu un moment únic, hi ha una comunió màgica entre professionals que volen explicar històries que importen i persones que es volen comprometre amb un periodisme de qualitat. El periodisme no està en crisi, el que està en crisi són alguns mitjans, models i valors. Estan en crisi alguns models de negoci, alguns formats, algunes estructures organitzatives. I ho estan també algunes rutines i filosofies caduques. I en alguns casos també valors i actituds com l’honestedat, l’empatia o la cerca de l’excel·lència.

La segona pinzellada és amb perfilador, per definir-nos millor. Diverses converses amb estudiants i amb fonts m’han fet reflexionar sobre com ens veuen, sobre el concepte que alguns tenen de què és un periodista: ens veuen molt encorbatats i poc de carrer, ens veuen més com a xoumans i poc com a relators d’històries que passen, de les desigualtats socials. En els darrers temps he percebut que alguns veuen als periodistes com poc professionals, massa grocs i gent que no escolta. Ens hem creat aquesta imatge que enterboleix la professió i l’hem de redibuixar. I un altre problema és l’emergència del jo quan hem de parlar de nosaltres. La periodista Leila Guerriero diu que li molesta el jo d’alguns periodistes de televisió, el jo espectacle. Però també el jo que es posa davant de la notícia. En aquests casos, diu, “la primera persona serveix perquè diguin mira quin heroi”. Però els periodistes no som herois. Els periodistes no salvem el món. Només intentem conscienciar la gent perquè ho faci.

Continua llegint

Noves narratives: històries de sempre explicades com mai

24 març
Foto de família a la jornada de noves narratives. (Foto: Col·legi de Periodistes)

Foto de família a la jornada de noves narratives. (Foto: Col·legi de Periodistes)

Les històries periodístiques de sempre -interessants, novedoses, colpidores- es poden explicar com mai. Això s’anomena innovació i les noves narratives estan aplicant aquesta filosofia a les webs i també als dispositius mòbils com són les tauletes i els telèfons intel·ligents. Però no tothom aplaudeix que s’avanci a l’hora de trobar maneres d’explicar més interactives, més navegables i multimèdia des de la seva concepció.

El cap de continguts digitals d’El Periódico de Catalunya, Saül Gordillo, va reconèixer que molts professionals veterans consideren que aquestes noves fórmules “no són periodisme”; per a molts, el periodisme és tocar la cel·lulosa i passar pàgines. És curiós que s’assocïi el periodisme a un format, el del paper, quan el paper, la ràdio, la televisió, les webs o les tauletes no són més que embolcalls. El que importa és la història, les històries de sempre. Però per enganxar a l’usuari en temps d’infoxicació, de sobrecàrrega informativa, les hem d’explicar com mai. Les noves narratives ofereixen eines per explicar-les millor i fer-les arribar a més gent, a les persones que prefereixen altres embolcalls. I voler negar-los un lloc no només és una actitud erràtica sinó que reflecteix una immensa por al canvi en un ofici que, per definició, implica transformació i revisió permanent.

Sobre noves narratives i sobre com innovar en el periodisme del futur vam reflexionar el passat dijous, 20 de març, al Col·legi de Periodistes de Catalunya en una taula rodona en què van participar Saül Gordillo; el consultor i analista de dades Víctor Pascual; la CEO d’Acuerdo, un nou mitjà per a tauletes a punt d’estrenar-se, Idoia Sota i l’activista gastronòmic Jordi Àvila, de la revista catalana per a iPad Sentits. Tots quatre van explicar els seus projectes en el camp de les noves narratives, un àmbit en què el New York Times va ser pioner amb Snow Fall i continua sent referència; però en què també s’està treballant amb equips més petits i modestos arrelats al territori. No són els únics que treballen en aquesta línia, també ho fa l’ARA amb especials com el del seu tercer aniversari o el resum de l’any 2013 o El País amb el seu especial sobre els desnonaments, entre d’altres mitjans.

Continua llegint

Reportatges sobre analítica web a la revista “Capçalera”

14 febr.

La revista Capçalera del Col·legi de Periodistes va dedicar el dossier del seu darrer número, de desembre de 2013, a l‘analítica web. Amb diversos reportatges, el dossier intenta explicar aquest fenomen que serveix per conèixer, satisfer i anticipar-se als usuaris gràcies a tota la informació que es desprèn de la seva navegació. He contribuït al dossier amb dos reportatges.

El primer reportatge que he fet sobre analítica web, amb el títol “La força de les dades” i que es pot llegir a partir de la pàgina 36, fa una introducció als conceptes i al funcionament de l’analítica web. La segona peça, “Què voleu de nosaltres?” es pot llegir a partir de la pàgina 46 i fa un retrat de com els mitjans catalans i espanyols empren les eines de l’analítica web tant en la seva feina diària com per a les estratègies del negoci a mig i llarg termini.

Portada del número 162 de la revista "Capçalera".

Portada del número 162 de la revista “Capçalera”

Tom Wolfe: “On éreu quan va caure Barcelona?”

10 des.
Tom Wolfe en roda de premsa a Barcelona

Tom Wolfe en roda de premsa a Barcelona

Tom Wolfe no ha vingut a Barcelona a parlar del seu llibre (Bloody Miami, Columna i Anagrama). Al pare del nou periodisme li pesa respondre preguntes sobre la seva nova obra, on esbudella una altra ciutat, una altra societat. Perquè ell ha vingut a la ciutat comtal per bufetejar els periodistes que érem a a la sala i no al carrer. Ha vingut per bufetejar-nos a tots amb preguntes incisives i ironies directes a l’ànima: “Quin any va acabar la noblesa espanyola?”, “A Espanya segur que hi ha un caràcter revolucionari molt marcat…”, “Penseu que sobreviurà la Unió Europea?”, “On éreu quan va caure Barcelona?”

Transgressor en la ficció i en la realitat, Wolfe ha transformat la roda de premsa en autèntic acte inside-out: els preguntadors, preguntats. Abillat amb el seu habitual vestit blanc, Wolfe destaca sobre un auditori policromàtic. I combina les explicacions exigides sobre la trama i els personatges del llibre amb reflexions sobre el sector. L’escriptor americà assegura que els periodistes són aquells que de petits no manaven al pati de l’escola, però que, malgrat tot, ara, han de sortir allà i fer preguntes incòmodes. “Pots estar aterrit, però, fes-ho!”, aconsella Wolfe mentre rememora la seva primera entrevista a la dona d’un gàngster.

Continua llegint

Twitter i altres xarxes: de cools a caòtiques?

12 set.

L’evolució i els darrers canvis en les xarxes socials ens han descol·locat i hem de resituar-nos. Twitter i altres plataformes similars s’han fet massa grans, ens han desbordat i necessitem més filtres que vinguin a salvar-nos. Abans trobàvem coses interessants, ara ens perdem; abans conversàvem més, ara ens tallem; abans no hi havia tuits promoguts pels quals ara ens irritem. El veterà periodista Mathew Ingram analitza alguns d’aquests inconvenients en un brillant article sobre la relació amor-odi que confessa tenir amb Twitter, una reflexió amb què molts ens podem identificar. Explica que el fascina la informació en temps real i la diversitat temàtica però també lamenta la seva addicció a una xarxa on hi ha cada vegada més soroll, menys llibertat i menys conversa.

Els canvis que estan moldejant les xarxes socials comporten el risc que deixen de ser llamineres per esdevenir caòtiques i que per tant les rebutgem pel seu soroll i el seu excés. Però és aquí on hem de fer valdre la part amorosa d’aquesta relació dual, gestionar l’abundància amb filtres més espessos i resituar les xarxes en allò que ens va fascinar: les històries, la conversa, la seva facilitat i el seu esperit obert. Les demandes de SOS han inspirat ja algunes passes per posar portes al caos.

Continua llegint

Un estiu molt didàctic

22 ag.

Ha estat un estiu de docència i descobriments. He aprofitat els mesos que fan de frontera entre el curs esgotat i la tardor que ens espera per ensenyar el que sé als altres, per aprendre coses noves i per escriure molt, però això darrer serà material per a un altre post.

L’estiu didàctic es va encetar al juny, quan vaig impartir el curs “Comunicació política i ciutadana 2.0: eines i usos” al Col·legi de Periodistes de Barcelona, on vam reflexionar sobre el llenguatge, l’ús, els errors i les potencialitats no explotades de Twitter per part dels polítics. El curs també va incloure continguts com ara com explicar històries col·laboratives, com utilitzar eines digitals  per a la visibilització de moviments socials i com funcionen les plataformes de peticions. Vam comentar altres exemples de ciberactivisme. La segona edició del curs es va celebrar al juliol a la seu del Col·legi de Periodistes de Girona on també es van generar debats interessants. El material de tot plegat es pot consultar en aquesta Linkgrafia.

Continua llegint

Agenda resetting i ciberfiscalització de la política

2 ag.

Tot i el parèntesi puntual de l’estiu en què els nostres murs de Facebook s’omplen d’aigües cristal·lines i cossos voluptuosos en biquini, podem constatar sense ambivalències que les xarxes socials estan virant de l’evasió a la denúncia, de l’exhibicionisme egòlatra al debat col·lectiu i de la passivitat individualista a l’activisme empàtic.

Ens trobem davant un procés que si bé no progressa de forma linial, sí ho fa de manera irreversible. Ens trobem davant un procés que està regirant la manera en què es fixen els temes i els relats que influeixen l’opinió pública. I en una època en què la política està més meticulosament i més freqüentment escrutada –com descriu Antoni Gutiérrez Rubí al seu darrer llibre La política vigilada-. I aquesta vigilància ja no l’exerceixen principalment els mitjans ni l’oposició política sinó sobretot els ciutadans. Són els ciutadans els que estan començant a omplir els buits que altres han deixat, els que s’estan ocupant dels forats negres del sistema.

Continua llegint