Des de fa una setmana i quatre dies vivim en un país que, en termes oficials, “ha declarat la seva intenció de sol·licitar finançament europeu per recapitzalitzar els bancs”. La premsa internacional descriu aquesta realitat com “rescat” i els mitjans del nostre entorn, en un mal entès exercici d’equidistància, es limiten a dir que l’executiu de Rajoy demana una “línia de crèdit” que els mitjans estrangers anomenen “rescat”. Aquest ventall de possibilitats no és un exercici de sinònims sinó més aviat una mostra de com l’instrument més útil per comunicar-nos pot impedir que ens entenguem.
En un article magistral, la revista Time intentava explicar perquè Rajoy es resisteix a pronunciar la paraula “rescat”: perquè va negar fins a la sacietat aquest futur, perquè no vol comparacions amb Grècia, Irlanda i Portugal i perquè intenta avortar qualsevol sospita que acabarà com els governants dels països rescatats, és a dir, fora del poder. El cert és que les circumstàncies no eviten la realitat i que en descriure una hipoteca com un premi de loteria, Rajoy ha inaugurat els paraeufemismes, sí, aquells termes que van més enllà d’endolcir la realitat i intenten crear-ne una de nova, meravellosa, inexistent.
Nereida Carrillo 