“Escolta, si us plau, baixa una mica el volum de la música, que m’entrevisten”. El iaioflauta Felipe Aranguren fa aquesta demanda a un cambrer d’un bar cantoner prop de l’estació de RENFE de Sant Andreu, on ha arribat a la cita puntual i previngut, amb paraigua a la mà. Parlem amb ell dies després del primer aniversari del 15-M i abans de l’ocupació iaioflautera d’oficines de Bankia. Aranguren es posa còmode per encetar el que anomena la seva “allau”. S’asseu entre el vidre del carrer i la màquina escurabutxaques del bar, i compon una imatge d’on ens trobem: entre la gent que passa i el capitalisme de casino. Allà, tan físicament encaixonat com mentalment lliure, parla dels iaioflautes, del moviment 15-M, d’economia, de sanitat, d’educació, d’humanitat.
“Jo i el primer nucli dels iaioflautes havíem estat en la lluita contra Franco i després per la democràcia. Però hi ha gent que ha pres consciència més tard, ara, amb la crisi. Han estat vivint molt tranquils i de sobte prenen consciència: els seus fills no tenen treball, els seus néts no tenen futur.” Aranguren descriu així els integrants dels iaioflautes, un moviment que va néixer l’octubre passat per la lluita social en un món fotut que el iaioflauta veu així: “No conec ningú que no tingui en la família gent aturada, gent amb l’aigua al coll. El que fan ara les famílies és intentar aguantar. Però això també té un límit. És a dir, no els hi pots demanar als avis que, amb la seva pensió, mantinguin als fills i als néts. Perquè les pensions són miserables. Gent que ha avalat els fills perquè poguessin tenir un pis ara es troben amb què els prenen la casa, gent que ha treballat tota la vida. Això és el terrible del sistema: que no mira la persona sinó el benefici.”
Nereida Carrillo 