L’esfera pública, al núvol

L’esfera pública ja no és només al carrer sinó també al núvol. Les possibilitats d’internet l’han fet bascular i les eines 2.0 l’estan sacsejant de forma constant. Els partits polítics assisteixen a l’eclipsi del míting davant l’àgora digital dels vídeos virals, Twitter i Facebook. I la societat ha reiventat la lluita de carrer -vinculada al grup de veïns, a la classe social o a tot tipus d’interessos- per convertir-la en reivindicacions globals que, a més del carrer, s’estenen i es contagien al ciberespai.

La comunicació política i la mobilització ciutadana estan canviant els llenguatges, els escenaris i les eines. I el repte ara és observar si aquests fenomens novíssims i encara mutants aconseguiran modificar les dinàmiques. En el curs que proposo el proper 12 de juny al Col·legi de Periodistes de Catalunya, coneixerem amb més profunditats aquests processos i hi debatrem sobre la seva importància.

Sarkozy s’estrena a Twitter hores abans d’anunciar que es presenta a la reelecció

(Article publicat al 324.cat)

 

El president francès, Nicolas Sarkozy, és l’últim d’afegir-se al club, el club dels polítics que s’estrenen a Twitter amb l’horitzó d’una cita electoral. Només unes hores abans de l’entrevista televisada on s’espera que anunciï que es presentarà a la reelecció, Sarkozy ha obert un compte personal en aquesta xarxa de microblogging. Ho ha fet amb un missatge de 140 caràcters que apareix només dos mesos abans de la primera volta de les presidencials franceses, prevista per aquest abril.

Amb aquest missatge, el president de la República Francesa es llançava a la tuitosfera i convidava a seguir-lo:

Bonjour à tous, je suis très heureux de lancer aujourd’hui mon compte #Twitter. Merci à ceux qui voudront bien me suivre! – NS

— Nicolas Sarkozy (@NicolasSarkozy) febrero 15, 2012

La crida ha tingut efecte, perquè en poc més de quatre hores el compte de Sarkozy fregava els 24.000 seguidors, una xifra que fins i tot supera un altre compte més antic vinculat al president de la República: el del seu comitè de campanya, amb una xifra de seguidors que no arriba als 23.000.

L’estratègia del Sarkozy tuitaire s’assembla a la d’altres polítics en campanya quant a temps, tot i que no tant en les formes. Altres col·legues van compartir Twitter amb l’equip de campanya; el de Sarkozy és, almenys de moment, un compte personal. En la descripció no fa cap referència a les eleccions, ni al partit; es presenta com a president de la República Francesa i només segueix el compte de l’Elisi. Això dista de l’estratègia d’Obama, que vincula el seu compte a les eleccions del 2012, i el gestiona amb missatges compartits entre el seu equip de campanya i ell mateix, que firma “BO” per diferenciar-los. Rubalcaba i Rajoyen van copiar l’estratègia de cara als comicis del 20-N.

Comunicació Política 2.0: ser-hi o creure-s’ho

Els partits polítics tradicionals es plantejaven fa uns anys l’estratègia a les xarxes socials en termes shakespearians: ser-hi o no ser-hi. Ara que la majoria de formacions i polítics han pujat al tren del 2.0, la disjuntiva és una altra: ser-hi o creure-s’ho. Xarxes socials com ara Twitter o Facebook s’estan convertint en eines de comunicació política gairebé imprescindibles. I si bé encara no s’ha demostrat si produeixen un efecte en l’electorat -i sobretot en quin sentit-, el que resulta evident és que renunciar-hi suposa una pèrdua de visibilitat, d’espais comunicatius i de conversa que els partits polítics no es poden permetre.

L’efervescència de la comunicació política en les xarxes socials s’ha de situar en un context de crisi i canvis, i no només ens referim a una conjuntura d’asfíxia econòmica, sinó a la crisi de la política, de la comunicació i del periodisme, que revelen cada vegada una incapacitat major per connectar amb la societat. I si les xarxes socials resulten poderoses en alguna cosa és en la seva capacitat per crear connexions: així ho han demostrat moviments socials que s’han estès i s’han fet forts gràcies a les xarxes com ara les revoltes de la primavera àrab, el 15-M espanyol, el moviment Occupy Wall Street a l’altra banda de l’atlàntic o el de la societat islandesa, que ha creat una nova Constitució emprant Facebook per consensuar-la . Però que les xarxes socials tinguin una gran capacitat per connectar no vol dir que aquestes connexions s’estableixin sempre. I és aquí on hem de situar la diferència, el dilema dels partits polítics tradicionals a l’hora de fer front a l’estratègia 2.0: ser-hi o creure-s’ho.

Per saber quin d’aquests dos camins s’escullen, podem fixar-nos en alguns indicis. Ens referim a indicis relacionats amb l’oportunitat d’obertura del perfil, el nom amb què s’obre, la gestió del perfil i dels missatges i la perícia a l’hora de moure’s en aquest entorn. De tots aquests aspectes en vaig parlar en el taller de comunicació política 2.0 que vaig impartir el passat 22 de desembre en el Màster CALSI (Continguts i Aspectes Legals de la Societat de la Informació) de la Universitat Politècnica de València (UPV).