Condicionen les xarxes el vot?

En uns dies caniculars d’agost, on la política espanyola -amb Rajoy “amenaçant” de convocar terceres eleccions pel dia de Nadal- sembla la pel·lícula d’El día de la marmota, és pertinent preguntar-nos quin impacte tenen internet i les xarxes socials en les urnes. Condicionen el vot? Ens empenyen a la participació? Enriqueixen el nostre punt de vista amb opinions divergents o són el que s’ha anomenat una “càmera d’eco”, on la comunitat de seguidors simplement fa ressonar les nostres idees? Al número de juny de la revista Capçalera, abordo aquest tema amb entrevistes a investigadors com Òscar Coromina, Ana Sofía Cardenal, Sílvia Majó i Camilo Cristancho.

En les beceroles d’internet, els ferms defensors de les noves eines auguraven un espai de catapulta per a la democràcia, un lloc de participació, conversa i enriquiment. Era una previsió encertada o massa optimista, fruit de la fascinació? Podeu llegir aquí la peça “Lector digital, votant volàtil?“

Periodisme i xarxes socials: reflexions a la Canallesca

Les xarxes socials impacten en el periodisme.

Ara fa una setmana, la Canallesca em va convidar a un sopar-tertúlia on vam reflexionar sobre el periodisme i les xarxes socials. Us deixo un tast de les reflexions que vam compartir amb aquests periodistes tarragonins que organitzen de forma continuada trobades amb professionals de l’ofici:

Bona nit,

En primer lloc, vull donar-vos gràcies per convidar-me i per escoltar-me. És encomiable que impulseu aquest tipus d’iniciatives, perquè el nostre ofici no només l’hem d’exercir, sinó que també l’hem de reflexionar.

Centraré la meva xerrada d’avui en la relació entre el periodisme i les xarxes socials, però abans deixeu-me fer unes pinzellades sobre la professió i els qui l’exercim. Ho faré des de les meves perspectives de periodista, professora i investigadora.

La primera pinzellada és de vernís, de brillantor, il·lusionant: el periodisme viu un moment únic, hi ha una comunió màgica entre professionals que volen explicar històries que importen i persones que es volen comprometre amb un periodisme de qualitat. El periodisme no està en crisi, el que està en crisi són alguns mitjans, models i valors. Estan en crisi alguns models de negoci, alguns formats, algunes estructures organitzatives. I ho estan també algunes rutines i filosofies caduques. I en alguns casos també valors i actituds com l’honestedat, l’empatia o la cerca de l’excel·lència.

La segona pinzellada és amb perfilador, per definir-nos millor. Diverses converses amb estudiants i amb fonts m’han fet reflexionar sobre com ens veuen, sobre el concepte que alguns tenen de què és un periodista: ens veuen molt encorbatats i poc de carrer, ens veuen més com a xoumans i poc com a relators d’històries que passen, de les desigualtats socials. En els darrers temps he percebut que alguns veuen als periodistes com poc professionals, massa grocs i gent que no escolta. Ens hem creat aquesta imatge que enterboleix la professió i l’hem de redibuixar. I un altre problema és l’emergència del jo quan hem de parlar de nosaltres. La periodista Leila Guerriero diu que li molesta el jo d’alguns periodistes de televisió, el jo espectacle. Però també el jo que es posa davant de la notícia. En aquests casos, diu, “la primera persona serveix perquè diguin mira quin heroi”. Però els periodistes no som herois. Els periodistes no salvem el món. Només intentem conscienciar la gent perquè ho faci.

Una temporada de reportatges al diari ARA

L’octubre passat vaig començar a col·laborar amb el diari ARA. En aquests mesos, he publicat -i gaudit- una quarantena de peces, que s’han difós a les pàgines del diari i a la web. El meu objectiu és aportar una mirada social de la tecnologia. Com evolucionen els usos de les xarxes socials, les novetats en robòtica i en domòtica, com els artesans i els agricultors espremen internet, com la tecnologia impulsa la integració de les persones cegues o ajuda a combatre la pobresa en països subdesenvolupats i els fenòmens del hacking ètic, els tèxtils intel·ligents i el moviment maker han estat alguns dels temes que he abordat. Si voleu recuperar les peces, us deixo els enllaços:

•  El “hacking” ètic, una pràctica en auge a la xarxa
• Podem criticar el cap a la xarxa?
• Internet també es vesteix a la moda
• Els robots nous, entre l’amic i l’assistent
• Sumar, restar… Predir
• Cap a la ludificació: viure jugant
• Les xarxes esclaten de riure
• El cotxe perd pistonada com a símbol d’estatus
• Xarxes socials: menys Facebook i més Whatsapp
• Exercicis virtuals per millorar la salut

Un any de la publicació d’ “El periodismo volátil”

Portada del llibre “El periodismo volátil”.

Fa un any per aquestes dates sortia del forn de la UOC editorial el que ha estat el meu primer llibre, El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa? Després de dedicar quatre anys a l’estudi de l’infoentreteniment en la cobertura electoral dels mitjans per a la meva tesi doctoral, vaig digerir, repensar i reformular tots aquests coneixements per plasmar-los en una obra assajística, didàctica, que pogués ser apta per a estudiants de periodisme, per a periodistes interessats en reflexionar sobre l’exercici de la nostra professió i també per a lectors de notícies compromesos, curiosos i amb esperit crític.

Tot coincidint amb aquest aniversari, la revista  Catalan Journal of Communication & Cultural Studies  inclou en el número 1 del volum 6 una ressenya del llibre. La doctora Cristina Perales examina l’obra, que va ser el segon llibre de la col·lecció That’s entertainment, una col·lecció que va encetar una altra obra de Comress-Incom UAB, el grup de recerca en què participo, Infoentretenimiento. El formato imparable de la era del espectáculo (Ferré Pavia, ed., 2013). En la ressenya, la doctora  Perales destaca el concepte de periodisme volàtil que s’explica a l’obra: “The economic and political crises and the characteristics of the communication industry –obsolete business model crisis and a lack of connection with society today- led the media to remain superficial. It is what Carrillo called ‘volatile journalism’ or what is explained as the sum of anecdotes, a practice marked by infotainment where rumours and dramatic and incisive language become increasingly profitable”.

Tom Wolfe: “On éreu quan va caure Barcelona?”

Tom Wolfe en roda de premsa a Barcelona

Tom Wolfe no ha vingut a Barcelona a parlar del seu llibre (Bloody Miami, Columna i Anagrama). Al pare del nou periodisme li pesa respondre preguntes sobre la seva nova obra, on esbudella una altra ciutat, una altra societat. Perquè ell ha vingut a la ciutat comtal per bufetejar els periodistes que érem a a la sala i no al carrer. Ha vingut per bufetejar-nos a tots amb preguntes incisives i ironies directes a l’ànima: “Quin any va acabar la noblesa espanyola?”, “A Espanya segur que hi ha un caràcter revolucionari molt marcat…”, “Penseu que sobreviurà la Unió Europea?”, “On éreu quan va caure Barcelona?”

Transgressor en la ficció i en la realitat, Wolfe ha transformat la roda de premsa en autèntic acte inside-out: els preguntadors, preguntats. Abillat amb el seu habitual vestit blanc, Wolfe destaca sobre un auditori policromàtic. I combina les explicacions exigides sobre la trama i els personatges del llibre amb reflexions sobre el sector. L’escriptor americà assegura que els periodistes són aquells que de petits no manaven al pati de l’escola, però que, malgrat tot, ara, han de sortir allà i fer preguntes incòmodes. “Pots estar aterrit, però, fes-ho!”, aconsella Wolfe mentre rememora la seva primera entrevista a la dona d’un gàngster.

Ressenya d’ “El periodismo volátil” a Capçalera

Fotografia de la ressenya del llibre a la revista Capçalera.

La revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya inclou en el seu número 161, del mes de setembre de 2013, una ressenya del llibre El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa? L’obra, que va sortir a la venda el passat mes de juny, és la meva primera publicació i està editada per la UOC editorial. Els periodistes Ernest Maymó, Toni Aira i Cristina Perales en van fer la presentació el passat 4 de juliol.

L’obra aborda el fenomen de la hibridació entre la informació i l’entreteniment, tant a nivell de continguts com de llenguatge i formats. El llibre, que beu de la recerca de la meva tesi doctoral, se centra en la informació política actual, que tendeix a l’entreteniment, i planteja debats com ara quin tipus d’entreteniment s’està fomentant i quines en són les seves conseqüències en el debat democràtic.

Idoia Sota: “Farem alguna cosa boja que uneixi periodisme i tecnologia”

La CEO d’ “Acuerdo”, un mitjà que naixerà al novembre, explica com innovaran en narratives, interactivitat i model de negoci

La periodista Idoia Sota, a la redacció d’ “Acuerdo”

Quan la periodista Idoia Sota entra per la porta del cafè on hem quedat, el rellotge de pissedoffreaders.com marca 2 mesos, 5 dies, 23 hores, 44 minuts i dos dígits en moviment corresponents als segons. Les xifres són un compte enrere perquè surti a la llum “Acuerdo”, un nou mitjà del qual Sota n’és CEO –en català, directora executiva i en registre col·loquial, “la cap”. Tan bon punt entra, confessa: “M’agradaria que aquest rellotge s’aturés una estona”. El seu desig és lògic, ja que posar en marxa un nou mitjà de comunicació no és fàcil. Sota i el seu equip s’hi han dedicat a això des d’octubre de 2012 i, des de juliol d’aquest 2013 mostren aquesta preparació en pissedoffreaders.com, un bloc per a l’audiència.

A pissedoffreaders.com, que vol dir “lectors emprenyats” o més aviat “lectors fins al capdamunt” –en funció dels matisos de les traduccions–, Sota i el seu equip presenten el projecte en petites dosis i mostren literalment la seva feina amb una càmera a la redacció. Es tracta d’una espècie de Gran Hermano periodístic que té molt de simbòlic i que pretén donar a entendre que estan subjectes i totalment disposats al control de l’audiència. La imatge de la càmera ocupa gairebé tota la pantalla de la web: “Havia d’expressar el que som. I som una redacció en moviment”, explica Sota.

El periodisme “volàtil”, a debat

D’esquerra a dreta: Aira, Carrillo, Perales y Maymó.

Com podem millorar la informació política perquè interessi a la gent? De quina manera hem de caminar cap a un periodisme que conciliï l’entreteniment i la informació, la crítica i la pluralitat? Els periodistes s’han apropat massa al poder? Preguntes com aquestes es van plantejar dijous passat, 4 de juliol, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, on va tenir lloc un debat professional amb motiu de la presentació del meu primer llibre El periodismo volátil. ¿Cómo atrapar la información política que se nos escapa?.

El cap de la secció de política de TV3, Ernest Maymó; la professora de la Universitat de Vic Cristina Perales i el periodista i professor Toni Aira van intervenir en el col·loqui que vaig moderar. S’hi van posar sobre la taula algunes de les qüestions que planteja l’obra, com ara l’espectacularització de la informació política, la tendència a la campanya permanent o l’excessiva dependència del periodisme de declaracions. El debat va ser ben viu i el públic assistent va enriquir-lo amb preguntes i reflexions sobre la necessitat d’un periodisme polític més incisiu, la conveniència de plantar-nos a les rodes de premsa sense preguntes o la participació política que es vehicula a través de les xarxes socials.

Els dispositius mòbils: noves narratives periodístiques per a noves plataformes

Curs al Col·legi de Periodistes sobre com explicar millor al web i als dispositius mòbils: els smartphones i les tauletes

Segons l’anàlisi de Comscore “Spain Digital Future in Focus 2013“, Espanya lidera l’ús de smartphones a Europa, amb un 66% de penetració. Els dispositius mòbils, aquestes petites màquines que ens acompanyen sempre i a tot arreu, s’estan convertint en plataformes cada vegada més fermes de consum de continguts i en espais cada vegada més apreciats per a la inversió publicitària. Diversos estudis així ho indiquen. Com ara el de Zenith Vigía, que pronostica que mentre la facturació publicitària en mitjans tradicionals caurà aquest any, per contra, en els mòbils creixerà un 9%. O com ara un estudi del Pew Research Center, que indica que el 31% dels nous usuaris de tauletes, passen més temps informant-se i empren més fonts d’informació des que disposen d’aquest dispositiu. En aquesta mateixa línia, The Guardian reconeixia a finals de 2012 que un 30% de les visites al seu web procedien de dispositius mòbils.

Les dades són incontestables i cada vegada dibuixen un horitzó més clar, un camí més ferm cap al consum de notícies des d’aquestes petites màquines. I malgrat tot, els mitjans no semblen donar encara a aquests dispositius la prioritat que mereixen. Encara que molts mitjans han anat desenvolupant aplicacions per a mòbils, l’atenció per les noves narratives encara és escassa. Així, de la mateixa manera que la web va imitar els diaris en els seus inicis, les narratives que molts mitjans proposen per a smartphones i tauletes s’emmirallen encara en el web i no s’ajusten a uns nous espais per als continguts i unes noves maneres de consumir-los.

Verificar, precisar i l’art d’unir paraules

L’error és dels que passarà a la història. El diari El País publicava dijous passat en portada una fotografia que, segons el rotatiu, mostrava el mandatari veneçolà, Hugo Chávez, convalescent, però que en realitat estava agafada d’un vídeo que corria per la xarxa des del 2008. Van ser els internautes que van advertir l’error majúscul i, paral·lelament, el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, es felicitava del seu olfacte per haver detectat l’enganyifa, ja que també van oferir al seu diari la instantània falsa.

La capçalera del grup Prisa va fer desaparèixer la foto del web, va retirar els exemplars i va redistribuir-ne de nous sense la foto falsa –una operació que va costar 225.000 euros– . El País es va disculpar als seus lectors -no als veneçolans, al principi- al web i a les xarxes socials, on l’incident ha aixecat polseguera. L’error del diari –a més de ser un exemple de males pràctiques en què cau el periodisme- ens ensenya moltes coses i ens fa reflexionar. Desgranem algunes qüestions del debat: