Felipe Aranguren, iaioflauta: “El que ens prenen, ens ho prenen per sempre”

(Article publicat a SomAtents.com)

“Escolta, si us plau, baixa una mica el volum de la música, que m’entrevisten”. El iaioflauta Felipe Aranguren fa aquesta demanda a un cambrer d’un bar cantoner prop de l’estació de RENFE de Sant Andreu, on ha arribat a la cita puntual i previngut, amb paraigua a la mà. Parlem amb ell dies després del primer aniversari del 15-M i abans de l’ocupació iaioflautera d’oficines de Bankia. Aranguren es posa còmode per encetar el que anomena la seva “allau”. S’asseu entre el vidre del carrer i la màquina escurabutxaques del bar, i compon una imatge d’on ens trobem: entre la gent que passa i el capitalisme de casino. Allà, tan físicament encaixonat com mentalment lliure, parla dels iaioflautes, del moviment 15-M, d’economia, de sanitat, d’educació, d’humanitat.

“Jo i el primer nucli dels iaioflautes havíem estat en la lluita contra Franco i després per la democràcia. Però hi ha gent que ha pres consciència més tard, ara, amb la crisi. Han estat vivint molt tranquils i de sobte prenen consciència: els seus fills no tenen treball, els seus néts no tenen futur.” Aranguren descriu així els integrants dels iaioflautes, un moviment que va néixer l’octubre passat per la lluita social en un món fotut que el iaioflauta veu així: “No conec ningú que no tingui en la família gent aturada, gent amb l’aigua al coll. El que fan ara les famílies és intentar aguantar. Però això també té un límit. És a dir, no els hi pots demanar als avis que, amb la seva pensió, mantinguin als fills i als néts. Perquè les pensions són miserables. Gent que ha avalat els fills perquè poguessin tenir un pis ara es troben amb què els prenen la casa, gent que ha treballat tota la vida. Això és el terrible del sistema: que no mira la persona sinó el benefici.”

Hi havia una vegada… l’estat del benestar

Hi havia una vegada… un país on no es tancaven CAPs ni quiròfans.

Hi havia una vegada… un país la borsa no copava cada dia les notícies i els governs no es guiaven només pel dèficit.

Hi havia una vegada… una universitat on matricular-s’hi costava 600 euros.

Hi havia una vegada… unes famílies de classe mitjana que anaven de vacances.

Hi havia una vegada… un país que construïa trams de metro, carreteres, accessos a ports i aeroports i ampliava la xarxa de trens.

Hi havia una vegada… una joventut amb somnis i perspectives.

Hi havia una vegada… menys de 16.500 desnonaments en només tres mesos.

El periodisme en convulsió o l’adéu al “Nachrichten”

El periodisme ha canviat tant en els darrers anys que ha deixat obsoletes algunes de les paraules que s’empren per referir-s’hi. És el cas de “Nachrichten”, en alemany, que vol dir “notícies” i que es pot descomposar en dos termes: “Nach”, que traduiríem com “després” i “Richten”, que vol dir “fets”. El periodisme s’entenia, per tant, com aquell relat que es produeix amb posterioritat als fets. Avui, aquest binomi s’ha evaporat: ja no ens esperem a narrar després i ja no ens limitem a explicar només fets.

Els mitjans de notícies 24 hores, però també internet i les xarxes socials, han evolucionat el periodisme cap a la immediatesa i la ubiqüitat, metamorfosejant les rutines i també els continguts dels relats. Ho sap bé Sohaib Athar, un consultor informàtic, que era veí de Bin Laden a Abottabad (Paquistan) i que, sense ser-ne conscient, va narrar a través de Twitter l’operació dels EUA per matar l’home més buscat del món. I aquest és només un exemple. Les rodes de premsa, les protestes als carrers, el rescat de miners atrapats i molt més es transmet en directe, amb escenificacions incloses, arreu del món.

La immediatesa i la ubiqüitat representen sens dubte dos guanys: ens permeten saber més, saber-ho més ràpid i allà on siguem. Però també comporten riscos -n’identificarem almenys dos d’importants- i una conseqüència palpable que impacta en el que concebem com periodisme.