Combatem les fake news des de l’escola del segle XXI

12 set.

Aquest blog no està gaire actualitzat, ja que escric i reflexiono en altres espais, com el diari ARA o el meu compte de Twitter. En tot cas, crec que paga la pena afegir avui una entrada nova per compartir la xerrada que vaig pronunciar el passat 4 de setembre a Castellbisbal per la inauguració del curs escolar, convidada pel Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental III. La conferència va portar per títol “Combatem les fake news des de l’escola del segle XXI“. Us desitjo un bon inici de curs, una temporada enriquidora i una rentrée no gaire traumàtica!

Captura de pantalla 2019-09-02 a las 23.26.33Bon dia a tothom,

Gràcies per l’interès, gràcies per l’assistència i gràcies també al Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental III per convidar-me,

Benvingudes i benvinguts al caos

Sí, us dono la benvinguda al caos en què vivim, al caos de l’actualitat o al “desordre informatiu”, com ho anomenen la UNESCO i molts experts i expertes en la matèria.

Normalment, al caos no s’hi donaria la benvinguda, sinó potser ànims o condolences; però jo us dono la benvinguda perquè com sabeu, la mitologia grega deia que el caos era només el principi del qual va néixer l’univers. El caos es pot considerar la prehistòria de l’ordre. També en el camp informatiu, el caos que vivim avui s’anirà ordenant i crec que vosaltres, com a docents, contribuireu de forma determinant a ordenar el nou univers de l’actualitat.

Doncs sí, vivim en el caos de les mal anomenades fake news. Dic mal anomenades perquè “fake news” és un binomi que està de moda, un ham, però en realitat no es tracta de “le mot juste”, que diria Flaubert. Perquè els fake mai no poden ser notícia i les notícies ben fetes mai no poden ser falses. Per això els experts i les expertes en la matèria i els periodistes preferim parlar de desinformació o de desordre informatiu. Són sens dubte, paraules més descriptives i menys connotades que “fake news”. Doncs darrere d’aquest binomi, fake news, hi ha una voluntat d’associar les mentides amb les notícies i de desprestigiar, per tant, els mitjans de comunicació que són o haurien de ser garants de la democràcia.

La UNESCO, al seu manual “Journalism, fake news and disinformation”, defineix molt bé el concepte. Parla de misinformation, disinformation i malinformation. La disinformation o desinformació és aquella informació que és falsa i a la vegada té la intenció de fer mal; mentides que volen treure un rèdit polític, econòmic o personal. De vegades, no es tracta de decantar el vot cap a un partit polític o un altre, sinó que s’hi va més enllà. Un expert americà, Damaso Reyes, a qui vaig poder entrevistar pel diari ARA, reflexionava que una conseqüència nefasta de la desinformació és que bloqueja l’intercanvi en un món polaritzat. I ho fa perquè la percepció de l’altre sempre es basa en informacions falses.

Aclarit el debat lingüístic, entrem a mesurar la dimensió de la tragèdia. El caos actual és tal que la consultora Gartner pronostica que l’any 2022, més del 50% de les informacions que circularan per la xarxa seran falses.

A l’eurobaròmetre de març del 2018, un 85% dels enquestats i enquestades considera que la desinformació és un problema per al seu país i un 83% ho valora com una amenaça per a la democràcia.

alone-4008607_1920(1)Una última dada, segons el Digital News Report 2019, de l’Institut Reuters, referent en el camp de la informació digital, un 55% de la població està preocupada per no ser capaç d’identificar què és cert i què és fals a internet.

Definida la situació, la pregunta és òbvia: com ordenem el caos? Però, abans una altra pregunta que segur que molts de vosaltres us esteu fent ara mateix: i per què ho ha de fer l’escola? I quan dic escola, em refereixo en sentit ampli a l’escola, l’institut, la universitat, la FP i en general a tots els agents formadors.

L’escola del segle XXI ha d’ensenyar a discernir el que és cert del que és fals, ha d’apostar per l’educació mediàtica i ha d’ajudar a adquirir habilitats digitals perquè la vida, la societat i el món avui estan mediats i digitalitzats. Som, podríem dir, l’homo digitalis. Per començar, la creació d’identitat dels nostres joves està mediada. Cerquen qui són a través de les selfies d’Instagram.

Els professors i les professores del segle XXI hem de parlar el seu llenguatge, els hem d’acompanyar en el caos i hem de fomentar el pensament crític que els hi ajudi a ordenar-lo. Han d’entendre el món d’avui per canviar el món de demà que és, en definitiva, una raó poderosa per la qual els formem.

Tot això ho ha de fer l’escola, la nostra escola, perquè l’escola del segle XXI no es pot conformar a aportar coneixement, sinó que també ha de combatre el desconeixement. De la mateixa manera que els periodistes avui, els periodistes del segle XXI no ens podem conformar amb informar, sinó que tenim l’obligació i la responsabilitat de combatre la desinformació. Hem d’assenyalar tots els rumors i falsedats; desemmascarar a qui els fa circular i ensenyar la ciutadania a verificar.

L’educació ha de combatre la desinformació perquè des de temps immemorials, l’escola ensenya a llegir. I ensenyar a llegir al segle XXI, no vol dir només ensenyar a llegir llibres, sinó que també des de les aules s’ha d’ensenyar a llegir la televisió, la premsa, YouTube o WhatsApp.

I encara hi ha més raons per les quals l’escola del segle XXI ha d’ajudar a erosionar la desinformació. Ho ha de fer perquè l’escola ens empodera, ens fa sentir més segurs i ens aporta eines per reduir la nostra vulnerabilitat i desenvolupar-nos amb plenitud. I de la mateixa manera que aprenem matemàtiques perquè no ens enganyin amb el canvi de la compra, amb la nòmina o amb la hipoteca; de la mateixa manera que aprenem anglès per treballar en un món global, hem d’aprendre verificació digital perquè no ens enganyin en la fotografia amb què ens pinten el món.

I ara sí, la resposta a l’altra pregunta: Com ordenem el caos? Com ensenyem les alumnes i els alumnes a informar-se i com els formem en verificació digital?

  • En primer lloc, assenyalant-lo, fent-los conscients de la situació.
  • Segona cosa, ensenyant a sospitar.
  • En tercer lloc, els hem d’alertar de totes les formes del caos.
  • Més coses, cal instar-los a formular les preguntes correctes.
  • Estaria bé convidar els i les periodistes a les aules.
  • Com no, heu de donar exemple
  • … i fomentar el debat i també l’estat d’alerta, sense caure en la paranoia
  • A més de fer-los entendre que informar-se és rellevant

Anem a pams: en primer lloc, cal assenyalar el caos.

Vivim una gran paradoxa. Avui dia tenim a l’abast més informació que mai i, tanmateix, estem pitjor informats que abans. Estem infoxicats, és a dir, intoxicats d’informació. En tenim massa i no la sabem gestionar. Avui dia entenem i coneixem el món a través d’un petit aparell que tenim a la butxaca i a través dels ulls dels altres i això té riscos.

Als tallers de verificació digital que fem amb el Consell Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i també a l’American Space de Barcelona, fem un petit exercici amb els joves en què demanem que una persona es posi al centre d’un cercle i nou companys i companyes l’envoltin i li llegeixin al mateix temps una notícia diferent. Viuen en la seva pell el que és la infoxicació, milions d’impactes constants que ens atabalen i que sovint no tenim temps ni eines per verificar, per assimilar, per analitzar. Hi ha dos perills: que ens la colin i que ens atabalem i vulguem desconnectar incapaços d’ordenar els impactes, d’estar informats.

Per això, hem d’acostumar-nos i ensenyar a posar filtres.

Segona cosa: ensenyar a sospitar. Perquè ho fem poc. Segons l’Informe Anual de la Profesión Periodística 2018, un estudi anual que realitza l’Asociación de Prensa de Madrid, un 56% de la ciutadania no contrasta mai o gairebé mai la informació de les xarxes socials que li sembla sospitosa. Imagineu-vos la que no sembla sospitosa… Si ens enganyen, la culpa és de qui enganya però la responsabilitat també és de qui ha estat enganyat. Cal ser menys crèduls i treure’ns de sobre la fascinació per les xarxes socials i la tecnologia per analitzar-la amb el cap més fred, de forma ètica i humana.

En tercer lloc, cal conèixer totes les formes del caos, un caos que és tant camaleònic, com cíclic i persistent.

La desinformació pren diferents formats: notícies, vídeos, fotografies, piulades o comptes falsos a Twitter, fotografies d’Instagram, enllaços de WhatsApp… I la seva fesomia també és diversa:

  • fotografies d’una celebració esportiva a Bilbao que es fan passar per una manifestació política;
  • vídeos editats de manera que sembli que Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra dels Representants dels EUA, està èbria o bé que són d’una determinada cadena de televisió quan en realitat són un muntatge
  • webs que imiten els titulars i els textos de les notícies però que en lletra petita i en l’avís legal reconeixen que tot és mentida i diuen, es pensen, que fan entreteniment;
  • notícies en què una part de la informació és certa però tenen afegits falsos i malintencionats, com aquesta d’una violació…
  • piulades falses fetes amb eines perverses que et permeten falsejar un contingut de Twitter o piulades reals que disseminen una mentida perquè han hackejat aquell compte de Twitter
  • o els famosos mems

Les possibilitats són immenses i recentment s’han afegit altres maneres d’enganyar conjugant també la intel·ligència artificial. Potser n’heu sentit a parlar, em refereixo als anomenats deepfakes, com aquest sobre Mark Zuckerberg. Són mentides creades per la intel·ligència artificial, més difícils de detectar –tot i que hi ha i hem de construir maneres de fer-ho-. De moment, en tot cas, podem advertir que existeixen.

No només ens hem de preocupar pels que intenten enganyar, sinó també pels que intenten confondre, com per exemple:

  • Webs com aquesta, que imiten la capçalera i amb un nom similar d’un mitjà de comunicació que existeix… 25 minutos
  • O aquesta secció d’El Mundo durant les eleccions andaluses en què feien entrevistes fictícies i les publicaven amb el mateix paraigua de qui publica entrevistes que sí que s’han produït en la realitat

Més coses. Cal ensenyar els joves a formular-se les preguntes adequades i fomentar el pensament crític i analític.

Preguntes com ara: qui ha fet aquesta fotografia? Quines fonts empra aquesta informació? Són o no fonts oficials? Hi ha enllaços que permetin contrastar les dades? Hi ha alguna ombra estranya en el vídeo que ens convidi a sospitar que no és real? On s’han filmat aquestes imatges? Ho podem comprovar al Google Maps?

I una pregunta molt important: per què? Per què algú ens intenta enganyar i qui és? L’informe FAKE YOU, d’Xnet, assenyala clarament els partits polítics, els governs i les grans empreses com a productors i promotors de la desinformació.

Per què algú, en aquesta notícia real, sobre una violació a una menor afegeix alguns aspectes falsos com ara que el responsable era una persona refugiada. Per què algú vol atiar l’odi i la xenofòbia? Qui? Perquè no oblidem que les informacions falses poden tenir conseqüències reals, com aquesta piulada falsa que va suposar una baixada real a les borses o com algunes mentides sobre les vacunes estan tenint repercussions reals a la salut pública.

classroom-381896_1920L’escola ha de fomentar el pensament crític i analític que ens ajuda a ser millors ciutadans i ciutadanes. Durant dècades, l’escola ha promogut un aprenentatge memorístic: era important saber-ho tot. El coneixement, tot i que majoritàriament fiable, era escàs i poc accessible.

Després això va canviar. A l’institut, recordo que una de les meves professores de francès em deia que l’important no era saber-ho tot, sinó saber on trobar-ho. El coneixement, llavors, continuava sent fiable i es posava una mica més a l’abast.

Ara, això ja ha quedat enrere. El més important ja no és saber-ho tot, ni saber on trobar-ho. Ara la informació i també el coneixement són fàcils de trobar. Gairebé tot és a Google. Però ja no ens en podem fiar. Per això, el més important avui és saber pensar, reflexionar, valorar críticament la gran quantitat d’informació que tenim a un sol clic. I un dels grans espais que ensenya a pensar i que ha d’ensenyar a pensar és l’escola.

Tenim, per tant, pensament crític i preguntes adequades. Els experts i les expertes en fer preguntes són els periodistes. Per això, seria una gran experiència per als alumnes convidar aquests professionals a les aules. Teixir aliances entre l’escola, els joves i els periodistes i els mitjans que, d’altra banda, estan perdent el seu públic més jove i l’hem de retrobar. Ja ho fan al Regne Unit, on periodistes de la BBC col·laboren amb la formació mediàtica dels més joves i també als EUA, a través d’iniciatives com el News Literacy Project. A Catalunya, el Col·legi de Periodistes realitza aquesta tasca de fer que els periodistes entren a les aules i ara també el CAC. Cal fer-ho més. És necessari i enriquidor per a totes les parts. Fins ara es fa poca educació mediàtica i sobretot a mercè de professors i professores per iniciativa pròpia i entitats que hi han apostat com AulaMèdia, Drac Magic o Somatents.

Més coses. Donar exemple i formar-se en verificació digital. Els docents sou referents dels joves. De vegades, en alguns casos en què el pare i la mare no són considerats autoritats, els docents són més referents que la família. Per això, és molt important que pugueu acompanyar els joves a tot arreu on necessitin orientació i companyia i sens dubte aquest és el cas de les xarxes socials.  Els professors i les professores us heu de formar perquè no us prenguin el pèl i per ensenyar.

Cal fomentar el debat i l’estat d’alerta. És curiós, en els tallers que fem, sempre demano als joves que aixequin la mà i diguin qui s’informa a través de la premsa escrita, qui prefereix la ràdio, qui ho fa a través de la televisió i qui s’inclina per les xarxes socials i internet en general. Els diaris en paper i la ràdio tradicional tenen pocs adeptes. És més nombrós el grup de joves que s’informa a través de la televisió perquè la veu en família, sovint durant els àpats i sempre per decisió adulta. Són els pares i mares que tenen el poder del comandament. I la majoria de joves, però, s’informen a través de l’inseparable aparell que porten a la butxaca, el mòbil, a través de Whatsapp o de xarxes socials. S’informen, per tant, sols. Cal fomentar i ordenar el debat col·lectiu de l’actualitat des de l’escola.

I dotar-los també d’eines que els permetin estar alerta, com per exemple Maldito Bulo, en què s’assenyalen els rumors i falsedats que circulen i que ens poden arribar.

Tot plegat, sense generar paranoia, que no beneficia ningú.

I finalment, ensenyar-los que informar-se és important. De vegades, quan alertem, com fa la Comissió Europea, que les informacions falses suposen un perill per a la democràcia, els joves no se senten interpel·lats. Són menors que encara no poden votar i que, si bé s’informen a través de les xarxes socials, aquest no és l’ús prioritari que li donen a aquests canals. Les xarxes, per ells, són diversió, evasió, entreteniment. Resulta primordial fer-los entendre que informar-se és rellevant i que les notícies els afecten: les vagues del tren o el metro que agafen per arribar a l’institut, el preu de les matrícules que hauran de pagar a la universitat o la previsió de pluges que els anul·larà l’excursió que fa tant de temps que estaven esperant.

L’escola no ho pot fer tot, però pot fer molt. Els periodistes compten amb els docents per combatre la desinformació juntament amb nosaltres, però també amb les famílies i les administracions. Ho ha de fer la societat en general.

I per anar fent boca, aquí una bateria ràpida de recursos que vosaltres, amb més calma, podeu explorar:

Gràcies per la vostra atenció.

Estaré encantada de respondre a les vostres preguntes i d’escoltar les reflexions que vulgueu compartir,

Anuncis

La teva marca personal vol que la cuidis

25 ag.
lvp

Tot a punt per a un curs de la LVP a Barcelona.

Entre els mesos de març i maig, vaig impartir uns tallers sobre marca personal i com comunicar a les xarxes socials per als integrants dels diferents equips de la Liga de Videojuegos Profesional. Avui dia, eines com Instagram, Twitter o Facebook s’han convertit en un canal de comunicació imprescindible per als esportistes i una via per aconseguir un vincle més ferm i durador amb els seus seguidors i admiradors. La majoria d’ells alimenten comptes amb milers o milions seguidors a diverses xarxes socials.

Per a un esportista, com per a molts altres professionals, no n’hi ha prou amb ser a les xarxes. Cal comunicar-se, remarcar allò que ens fa únics. I cal fer-ho amb una estratègia ben definida, amb coherència, creativitat i constància. Només així podrem tenir èxit i seduir un usuari, un ciutadà, que rep una quantitat d’impactes abrumadora cada dia.

Un moment del curs amb l'equip ASUS ROG España. (Font: LVP)

Un moment del curs amb l’equip ASUS ROG ARMY. (Font: LVP)

Els tallers van ser molt dinàmics, vam debatre sobre com crear una marca personal, com relacionar-se amb la comunitat, com rebaixar la tensió si es produeix o com poden conviure en un mateix compte de xarxes socials l’aspecte professional i personal. Vam reflexionar sobre la qualitat dels seguidors que s’aconsegueixen provocant i sobre altres qüestions que resulten polèmiques. Un plaer.

Condicionen les xarxes el vot?

22 ag.

Els investigadors debaten sobre l'impacte d'internet en l'opinió pública.En uns dies caniculars d’agost, on la política espanyola -amb Rajoy “amenaçant” de convocar terceres eleccions pel dia de Nadal- sembla la pel·lícula d’El día de la marmota, és pertinent preguntar-nos quin impacte tenen internet i les xarxes socials en les urnes. Condicionen el vot? Ens empenyen a la participació? Enriqueixen el nostre punt de vista amb opinions divergents o són el que s’ha anomenat una “càmera d’eco”, on la comunitat de seguidors simplement fa ressonar les nostres idees? Al número de juny de la revista Capçalera, abordo aquest tema amb entrevistes a investigadors com Òscar Coromina, Ana Sofía Cardenal, Sílvia Majó i Camilo Cristancho.

En les beceroles d’internet, els ferms defensors de les noves eines auguraven un espai de catapulta per a la democràcia, un lloc de participació, conversa i enriquiment. Era una previsió encertada o massa optimista, fruit de la fascinació? Podeu llegir aquí la peça “Lector digital, votant volàtil?

Reportatge sobre les bústies de denúncia a “Capçalera”

19 febr.
repor_fonts

El reportatge s’ha publicat al número 170 de la revista Capçalera

En els darrers anys, algunes entitats ciutadanes i alguns mitjans de comunicació s’han dotat de bústies digitals per denunciar casos d’abusos i corrupció. Es tracta d’eines creades principalment per activistes i associacions que vetllen per la transparència i combaten la corrupció.

Les bústies acostumen a funcionar amb sistemes d’encriptació i navegadors anonimitzadors. Els qui les gestionen reconeixen que la major part del material que hi arriba és interessat i no provat; però també es pot trobar informació valuosa aportada per informants compromesos que necessitem salvaguardar. Protegir les fonts és una responsabilitat dels periodistes, també a internet. I cal que els que exercim l’ofici ens formem en aquesta nova realitat. De tot això en parlo al reportatge “Fonts digitals protegides” que es va publicar al número 170 de la revista Capçalera i que podeu llegir a la web del Col·legi de Periodistes.

Ressenya: Herramientas digitales para periodistas

28 ag.
Portada del llibre d'Ana I.Bernal

Portada del llibre d’Ana I.Bernal

La periodista i investigadora acadèmica Ana Isabel Bernal conjuga a la seva obra, Herramientas digitales para periodistas (editorial UOC), la claredat i l’afany pràctic d’un manual amb la rigorositat i l’exhaustivitat de la investigació científica. L’obra aporta un ampli ventall de recursos per a tots els estadis del treball en el periodisme digital: la investigació, la producció, l’organització personal i en equip de les tasques, l’edició de textos, vídeos i imatges i, també, la difusió de les peces i la interactivitat amb el públic.

Periodista amb una llarga trajectòria i investigadora amb experiència, Bernal s’aparta de la tecnofòbia que caracteritza alguns professionals i proposa una visió conscient, reposada i crítica de la tecnologia. A la seva introducció, defineix molt encertadament la tecnologia com una “aliada del periodisme rigorós”. Les eines digitals, doncs, tal com les exposa Bernal, no són més que una manera d’explicar millor, de ser creatius, de cuidar no només el fons sinó també la forma dels nostres treballs periodístics; una forma que al cap i a la fi, esdevé contingut sedimentat. El periodisme, doncs, no pot quedar-se al marge de la tecnologia i ha d’incorporar-la amb criteri i serenitat, sense por. I a això contribueix Bernal amb aquesta obra.

El llibre està escrit pensant en un ampli espectre de lectors. Tant els més inexperts en el periodisme digital com aquells que tenen ja un cert nivell de coneixements trobaran en aquestes pàgines idees, eines i processos per aplicar en l’exercici de la seva professió. És un llibre per llegir al costat de l’ordinador i experimentar al mateix temps les eines que enumera. L’obra s’estructura en tres parts. A la primera, “Poner en orden las ideas”, l’autora posa les bases del llibre i de la seva visió del periodisme digital, es dedica a refutar alguns mites sobre la tecnologia –que és difícil, reservada per a freaks o que no és feina periodística- a la vegada que recopila un breu vocabulari per a situar tots aquells que no estan familiaritzats amb allò digital.

Continua llegint

Dues dècades de periodisme digital a Catalunya

14 ag.

L’any 1995, alguns mitjans de comunicació catalans van començar a experimentar amb aquell invent revolucionari de Tim Berners-Lee, la world wide web. Des de llavors, han passat ja dues dècades, 20 anys en què el periodisme i les redaccions han viscut una transformació profunda. La web 2.0, les xarxes socials, els dispositius mòbils, l’analítica web, el posicionament… Són conceptes que han impactat en la manera en què expliquem històries; sense perdre de vista que allò crucial és explicar històries que importen.

Amb motiu d’aquest aniversari, he recollit reflexions de pioners i acadèmics sobre el que ha passat en aquests vint anys, el que s’hauria pogut fer millor i els reptes que encara ens queden. Les narratives, les reticències de les redaccions, la interactivitat o el model de negoci s’inclouen entre els temes que aborda el reportatge “Dues dècades al web“, publicat al número 168 de la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes.

El reportatge compta amb el testimoni de diversos pioners en el periodisme a internet. Vicent Partal, director de Vilaweb, explica que els inicis van consistir en experimentar.

El reportatge s'ha publicat al número 168 de la revista Capçalera.

El reportatge s’ha publicat al número 168 de la revista Capçalera.

Reportatge sobre nínxols digitals a “Capçalera”

23 febr.

L’entorn en línia actual ofereix noves oportunitats per als periodistes. Una amalgama de formats com els llibres digitals, els blogs especialitzats, les noves narratives o els projectes transmèdia proporcionen als professionals de l’ofici diferents nínxols per explicar històries. Al número 166 de la revista Capçalera, editada pel Col·legi de Periodistes, compilo algunes experiències. El periodista Marc Serena explica el seu projecte “Microcatalunya“, Angelo Attanasio narra com planteja reportatges multimèdia, descobrim com Jordi Pérez Colomé es converteix en autofreelance amb llibres digitals i un blog especialitzat que ara es troba sota el paraigua de Yahoo i Fernando García Mongay ens acosta la història d’eCicero, una editorial de reportatges periodístics digitals en format llarg. Els nínxols digitals no sempre arriben a constituir un negoci lucratiu, però sovint es converteixen en un revulsiu per a la carrera dels seus autors.

Podeu llegir la peça fent clic a la imatge que apareix a sota o bé en aquest enllaç al reportatge a la web del Col·legi de Periodistes.

El reportatge s'ha publicat al número 166 de Capçalera.

El reportatge s’ha publicat al número 166 de Capçalera.